Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 14 de desembre del 2009

Les tines de la vall del Flequer

Dia 10 de desembre de 2009

Els excursionistes d’avui (quatre) ens trobem a uns tres quilòmetres des de la sortida 49 de l’autopista Barcelona-Manresa, seguint la carretera que va des de la població del Pont de Vilomara a Rocafort. Deixem la carretera en aquest punt en una desviació cap a Oristrell, des d’on es divisa a la dreta, molt esvelta, una casa gran. Allí esperem el nostre guia pel dia d’avui. Per una sèrie de circumstàncies que no venen al cas, tenim la sort de disposar de forma altruista d’un guia formidable, entusiasta del territori, de les tines i de moltes altres coses ja que en sap un niu. Ens havia d’acompanyar una estona i finalment ens acompanya gairebé tot el matí. Com som poquets, ens convida a portar-nos en el seu cotxe (un 4x4, que els camins ho necessiten).


L'excursió

Entrem en el parc donant un gran tomb per la val l del Flequer. Molt aviat ens aturem per veure unes tines, les primeres dels nostre recorregut. Sorgeixen les primeres dificultats. Resulta que el territori és força complicat degut a que fa més de cent anys que les terres de cultiu van ser abandonades i envaïdes pel bosc. Aquest bosc ara està format bàsicament per pins, joves i espessos, que dificulten de forma més que notable el poder caminar per acostar-se a les tines. Poc desprès en veiem unes altres juntament amb les barraques corresponents que servien als pagesos per resguardar-se, desar eines i en alguns casos fer-hi estades curtes durant les èpoques en que calia fer més treball al camp. Aquestes barraques estan fetes de pedra seca, amb una teulada en forma de cúpula, feta de t al manera que la mateixa pedra era suficient per fer que el teulat s’aguantés d’una manera ferma. Per damunt de la teulada hi havia una capa de terra amb vegetació, tot plegat feia més habitable aquesta barraca i la protegia del fred i la calor. Ens aturem per veure a distància les grans masies, algunes d’elles fortificades. Cases grans de l’entorn que en el seu temps van ser d’una gran importància econòmica. La seva força es mesurava per la producció de vi i per la quantitat de mossos que tenia al seu servei. Seguim per anar cap a les Balmes roges, unes balmes situades molt prop de la carena d’una pedra rogenca que en el seu moment van estar habitades i encara en queden restes, tant de les pròpies edificacions com d’algunes tines construïdes en el seu interior.Desprès anem cap a la masia de El Farell, situada al cim d’un turó (un far) des d’on hi ha una vista esplèndida. A l’entrada del camí que hi porta una alzina important (alzina del Pelegrí).S’ha fet tard i el nostre guia ha de canviar la professió per anar cap al seu restaurant (Cal Carter). Ens deixa al costat dels nostres cotxes i ens acomiadem d’ell de forma provisional, doncs ens tornarem a trobar a l’hora de dinar en el seu restaurant. Com sigui que l’excursió d’avui ha sigut bàsicament en cotxe, decidim caminar una mica, i seguim a peu una camí que ens acondueix per la vall. Fem un tomb sufici ent per agafar gana i desprès d’una hora (o una mica més) recuperem els cotxes per traslladar-nos a Mura, a Cal Carter.











































 






 





 
Fi de festa
Teniem en la nostra memòria el record d’uns cigrons esplèndids que feien a Cal Carter, per tant, la comanda es configura amb dues racions de cigrons (amb una mica d’all i oli al forn, que no té fortor), i desprès dues racions de carxofes (una altra especialitat: carxofes, ou ferrat, i bolets, tot barrejat). El segon plat també excel·lent, cadascú demana el que li sembla. Finalment un “digestif” i ben contents cap a casa.









El pont gòtic de Vilomara

Ens queda encara una visita per fer: el pot gòtic de Vilomara. Està en el camí i decidim passar un moment per a veure'l. És força espectacular, llàstima que l'entorn per veure'l no està massa preparat.



Les tines
A continuació us presento un estudi que he fet sobre el tema amb uns dibuixos que expliquen el procés (és com els estudis que encarrega la Generalitat, bàsicament amb la tècnica de copy-past de les webs que he anat trobant a la xarxa)

Els termes de Mura, Talamanca i Rocafort durant l'alta edat mitjana van ser coneguts amb el nom de "Vall de Nèspola" topònim que fa referència a la riera de Nespres que rega i uneix els tres termes municipals. El relleu muntanyós, els camins estrets i escassos i el seu aïllament respecte les grans ciutats, els van convertir en els "tres pobles de mala mort" de què parla la dita. Era, és, un territori on els boscos ocupaven la major part del sòl. Un sòl sec i pedregós que no podia admetre cap altre conreu que no fos el de la vinya.
Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya que més hectàrees de vinya tenia plantades i la que més hectolitres de vi produïa. El 1860 el 64% de les terres conreades eren de vinya. Pel que fa als tres termes municipals una de cada tres hectàrees estaven plantades de vinya; i encara se'n van plantar més quan a França hi va arribar la fil·loxera (1868) i va devorar els seus ceps.
Tot plegat va fer que els pagesos d'aquestes terres plantessin les vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d'una fermentació homogènia amb la construcció de les tines i la fabricació del vi al peu mateix de les vinyes. Aquesta característica -única a tot Catalunya- ha esdevingut, juntament amb les barraques i marges de pedra seca, un dels signes d'identitat dels tres municipis.
La majoria d'aquestes tines solen estar reunides en grups i escampades pels tres municipis, si bé la més alta concentració es dóna en el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, i especialment a la Vall del Flequer i a la riera de Nespres.
Les tines solen ser de forma cilíndrica -tot i que n'hi han de cúbiques-, fetes amb pedra i morter de calç, i revestides interiorment per unes grans rajoles (cairons) de ceràmica envernissada de color roig de 40 x 40 cm.i lleugerament corbades en les tines cilíndriques. Se n'han inventariat prop del centenar. La capacitat mitjana sol d'unes 87 cargues de vi (10.500 l.). En tres casos s'han trobat dates a les llindes (1828, 1875 i 1911)




Una mica d’història
En el decurs dels segles XVIII i XIX a Catalunya van créixer de forma extraordinària les terres dedicades al cultiu de la vinya, degut a l’augment de la població i de l’exportació de grans quantitats d’aiguardent cap al nord d’Europa i a Amèrica. Aquesta situació va ser especialment important encara amb l’aparició i difusió de la plaga de la fil·loxera a França que va permetre que durant uns anys el preu del vi fos realment molt alt.

Així, gran part del territori estava destinat al cultiu de la vinya. Ja no tant sols els terrenys planers i de millor qualitat, sinó que també els terrenys més abruptes i escarpats que avui no es podem ni tant sols imaginar com a terrenys aptes per a cap tipus de cultiu. Si passegen per aquestes contrades hem d’imaginar-nos els vessants de les muntanyes, avui ocupats per boscos, plantats de vinya, amb marges de pedra seca que delimitaven estretes feixes de terra aspra i difícil de cultivar. En molts indrets fins i tot els animals de peu rodó, matxos, someres i rucs, tenien l’accés difícil i els ceps es treballaven a cop d’aixada i d’arpiots. Aquesta situació va provocar l’aparició d’unes construccions singulars, les denominades tines enmig de vinyes. Són el que en altres indrets de Catalunya es coneixen com cups o trulls. Són instal·lacions per a transformar el most en vi i que habitualment estan situades a la masia o casa del pagès productor. Aquest sistema de fer el vi és un cas únic a tot el món i atrau els especialistes en el negoci del vi, en la seva producció i en l’entorn històric que ho va propiciar.



 

dimarts, 1 de desembre del 2009

Saldes i Serra d'Ensija

Dia 19 de novembre de 2009


Avui som 8 excursionistes, comptant-hi el nostre guia. Ens hem reunit a les 10 en el quilòmetre 11,7 abans d’arribar a Saldes. Ens desviem per anar a deixar dos dels cotxes en el restaurant Pedraforca on, quan acabem l’excursió anirem a dinar (és qüestió d’estalviar gasolina).Continuem una mica més per la carretera del restaurant amunt, fins a poca distància deixem definitivament els cotxes i comencem a caminar.L’excursió del dia d’avuiL’inici de l’excursió comença en una carretera abans d’arribar al poble de Saldes. Una carretera que porta fins a l’Hostal Pedraforca, on deixem un parell de cotxes i continuem uns pocs quilòmetres seguint la carretera, fins que trobem l’encreuament d’una pista forestal que ens durà per la serra d’Ensija. Un desnivell no massa pronunciat que ens va enfilant i ens permet contemplar uns paisatges magnífics, tant de la pròpia serra d’Ensija com del massís del Pedraforca, que a tothora tenim davant a l’altra banda de la muntanya. A cada moment ens sembla que la vista és diferent de la que havíem vist pocs metres abans, per la qual cosa ens aturem per fer una nova foto. Desprès comprovarem que pràcticament són idèntiques. Anem pujant per una pista forestal en mig dels boscos de pins relativament joves que han crescut sobre unes terres en altre temps de cultiu, barrejats amb boixos força grans.Podem veure, en mig del bosc, prats i marges que donen notícia de que en un altre època tota aquesta contrada havia estat conreada. També veiem alguna resta de corrals, pletes i fins i tot alguna casa.Quan arribem al cim de la serra hi ha un pla (on arriba també una carretera asfaltada) i, a poca distància, el poble medieval ara en ruïnes.Ens aturem cinc minuts al poblat medieval i emprenem la tornada, però ara seguint un camí diferent. Baixarem pels graus. Una zona rocosa que és força espectacular.Travessem el riu salat, i una sèrie de ponts que passen per damunt dels rierols i que ha estat construït pel departament de medi ambient. El camí està molt ben senyalitzat i hi ha una sèrie de cartells que van explicant històries de la comarca.L’entorn en el que ens hem mogut durant tot el recorregut de la sortida, correspon a la zona mitjana de l’obaga de la serra d’Ensija (falda nord), entre els 1200 i 1600 metres, que a través dels anys a sofert una sèrie de canvis considerables degut als aprofitaments que els recursos naturals han anat experimentat d’acord amb les necessitats de la població que ha habitat a la zona Es té coneixement des d’antic i fins al segle XVI, que el recurs principal de la serra d’Ensija era la ramaderia ovina i el negoci de la llana, posteriorment i fins a principi del segle XX l’aprofitament de la terra per cultiu fins els 1600 metres d’altitud va ser prou notable degut a el increment de la demografia a les zones rurals, si bé la davallada demogràfica de les zones de muntanya va ocasionar des de fa uns cent anys un abandó dels cultius i una rapida invasió del bosc, i això va portar un nou aprofitament, el de la fusta per nodrir la gran demanda que requerien les mines de carbó de l’alt BerguedàDes dels anys trenta del segle XX, l’aprofitament del bosc ha anat paral·lel a l’explotació minera, que en el cas de Saldes va començar més tard que la resta de la comarca. En la Serra d’Ensija s’ha vist afectada aquesta explotació minera en diferents indrets, si bé en l’entorn en que ens hem mogut, no existeix cap accés directe a explotacions sota terra, ni a cel obert.Aquests darrers anys, han tancat totes les explotacions de mineria i la demanda de fusta ha sofert un retrocés considerable, i tal com hem pogut comprovar la nova explotació dels recursos naturals, estan sent els de tipus recreatius, turístics i d’esbarjo.


Visita al poblat medieval de Palomera

Aquest indret és conegut per la gent del País, com el Roc de Palomera, doncs és una penya-segat completament voltat per un barranc i per tan l’únic accés possible, és fent una grimpada per un corriol que mena a la part alta de l’esmentat roc, té una llargada d’uns 200 metres i una amplada màxima de 70 metres.Consta informació documentada del poblat, des del segle XII, fins al principi del segle XVI, en que va quedar totalment deshabitat En el moment de més concurrència hi habitaven 20 famílies, i per les diferents informa
cions que ens han arribat, sabem que era una possessió dels feudals de Bagà, la coneguda nissag
a dels Galceràn de Pinós.Només s’ha portat a terme una campanya d’excavacions, i per tan cal creure que són unes restes arqueològiques molt poc estudiades, malgrat ser un tipus únic de poblat ramader i situat a un altitud considerable, a fi d’aprofitar al màxim tan les pastures d’estiu de la part alta de la Serra d’Ensija, com els prats de la part més baixa de la muntanya.



Horaris
10.30 comencem a caminar
12.30 arribem a la Pleta de la Vila
12.45 visitem el poblat medieval de La Palomera
14.25 arribem al punt de sortida


Fi de festes



Ens quedem a dinar a l’Hostal Pedraforca. És l’hora de rebobinar la pel·lícula del dia. Tots hem quedat ben satisfets i al restaurant ens alimenten més que correctament. A l’hora dels “digestifs” la conversa s’eixampla. No falten temes. Des dels fets d’actualitat, fins a consideracions sobre el territori.Ha estat una
sort disposar d’un guia expert que coneixia molt bé la contrada i intentem (i aconseguim) convèncer-lo per veure si més endavant ens acompanya una altra vegada.


 








 











dilluns, 26 d’octubre del 2009

La Foradada, l'Esquirol

Dia 8 d’octubre de 2009

L’excursió
El temps ens l’havien anunciat una mica complicat, per la qual cosa, l’excursió prevista a Collada Mantet i Pic de la Dona va ser posposada per la direcció tècnica i substituïda per una que pràcticament va ser un passeig per a jubilats.

Vam retardar la sortida i vam decidir trobar-nos a les 10.30 del matí a l’Esquirol o el que és el mateix, Santa Maria del Corcó.

Potser pel fet que l’excursió prevista era més llarga, o potser pel mal temps previst, finalment vam quedar només sis excursionistes.

Arribem a Santa Maria de Corcó a les 10.50 per agafar el camí cap a La Foradada.
El temps, contràriament a l’enunciat, és solejat i lluminós; no sé com deu estar per les serralades de Núria i Vallter.

Una pista forestal ben fàcil que ens porta planejant fins a un punt en que hem de baixar per trobar la riera que va formar la roca foradada. ^Per baixar a la Roca Foradada, hi ha, en la mateixa pista forestal, un rètol que ho indica.
La baixada a la riera és un caminet estret però curt i sense problemes, fins i tot en algun lloc hi ha baranes.
Arribem a un lloc ombriu que en ple estiu deu ser ben agradable fins i tot per banyar-se. És la riera de les Gorgues, que travessa tot el terme, doncs neix a sola el pla d’Aiats i va a parar al pantà de Sau, a l’Alçada del Salt del Cabrit. Conforma un engorjat molt espectacular amb nombrosos salts d’aigua i restes de molts molins fariners. Destaca, la Foradada entre l’Esquirol i Cantonigrós, `per més que qualsevol racó d’aquesta riera és recomanable.
Ara ens trobem en que baixa poca aigua i el salt de la Foradada i el mateix gorg que forma no són massa espectaculars. El que si és ben interessant és el conjunt, unes altes roques al voltant d’aquest gorg i salt d’aigua i, naturalment la roca foradada per l’acció de l’aigua.

Fem unes fotos per immortalitzar el moment i agafem el camí de tornada, doncs finalment pensem en que cal anar a dinar a l’Esquirol, on hi ha restaurant que sembla es menja prou bé.
Entre anar i tornar, dues hores, aproximadament.



Fi de festes

Arribem a Ca’l Ignasi, un lloc prou recomanable (carrer Major, 4 Cantonigrós, 93.852.51.24). El cuiner l’Ignasi, prou competent i amb prestigi, i la seva dona al menjador. Un ambient confortable i una atenció i menges prou interessant.
Com ens havien fet propaganda dels bolets, demanem per si tinguessin ous de reig (ous regis) i, oh! sí, en tenen. Ens porten un cistellet i demanem provar-los (amb moderació, doncs sembla que són cars).
El pica a pica, amb els ous de reig inclosos, i un segon plat per cadascú. Molt bé, molt bo i no massa car.
Hi tornarem (al restaurant, a la Foradada, no cal)








dilluns, 6 de juliol del 2009

Prat de Cadí

Dia 2.7.2009

L’excursió
Dels que estàvem disposats a gaudir d’aquesta meravella, només hem quedat 5 excursionistes.
El dia sembla prou bo per caminar, tot i que quan hem passat per Bellver hi havia una mica de boira que el sol ha anat aixecant de mica en mica.
Havien quedat de trobar-nos a les 9 del mati a Martinet i, des d’aquest punt, pujar en cotxe fins al poble d’Estana.
Travessem Estana i deixem el cotxe una mica més amunt.
El camí està ben marcat i resulta difícil perdre’s. El primer tram és una mica més costerut. Puja entre vegetació abundosa i entre roques, fent una mica de ziga zaga, però quan comences a bufar resulta que el camí es torna més amable i amb poca pujada.
A tothora passem entre pins i vegetació, per la qual cosa el fet que sigui un dia solejat no ens preocupa gaire, tot i que havíem fet cas del nostre guia que ens recomanava dur barrets, bastons i altres rampoines.
Fem les parades que convé perquè tothom arribi sense problemes, i al cap d’una hora i 25 minuts arribem al pla que se’ns obre davant del nas.

És realment fantàstic. El camí et porta a una clariana, un prat molt gran vorejat per una banda d’arbres (pins i avets) i per l’altra unes roques altíssimes que pugen verticalment i que tanquen la vista. És la Serra del Cadí.
Les flors que tenim ara són petites, amb grans clapes de color groc. Es veu encara alguna clapa de neu entre les roques, per les canals d’escalada.

Ens asseiem en un costat del prat, a l’ombra, per gaudir de l’espectacle i reposar forces. Ben bé ens hi haurem estat mitja hora. Es tractava de gravar en la retina el paisatge i, per si no quedava ben gravat, fer fotos de l’espectacle.

Martinet de Cerdanya 1.150 metres
Estana 1.500 metres
Coll de Pallers 1.550 metres
Coll Roig 1.700 metres
Prat de Cadí 1.860 metres



Horaris:
9.40 Estana
10.10 Coll de Pallers
11.05 Prat de Cadí
11.41 emprenem el retorn
12.53 arribem al cotxe

Temps de caminar (a un pas còmode): 1.25 h de pujada; 1.12 h de baixada.

Fi de festa
Discutim on podem anar a dinar, tot i haver fet una pre-reserva en un restaurant, considerem que val més canviar i ens decidim per la Covadana, a Urús, un restaurant que està força bé tot i algunes petites mancances com les dels postres que no ho tenen massa ben resolt. Curiosament en aquesta època de l’any hi ha molts restaurants que estan de vacances i la nostra selecció ha hagut de limitar-se als que hi havien oberts.
Sortim ben dinats i ben beguts (el just per no donar positiu), i donem per acabada l’excursió, probablement la darrera de l,a temporada.
















































dilluns, 22 de juny del 2009

Puigsacalm


Dia 11.6.2009

Avui toca excursió. Era la tan desitjada (o publicitada) de Prats del Cadí, una excursió relativament curta i, segons els coneixedors, molt bonica. Un punt de partida per fer altres excursions una mica més importants.
Aquest era el panorama, fins que dels designis van fer que els excursionistes anessin donant-se de baixa.
En vista del panorama, el nostre guia va proposar-nos canviar la ruta, i com havien quedat només 3 del total, l’excursió proposada va ser La Foradada, prop de Cantonigros.
Quedem doncs de trobar-nos el dia d’autos als quatre camins, per prosseguir només amb un sol cotxe.
Ara bé, una vegada ens vam trobar, nova proposta sobre la taula. Per l’hora que era vam acordar que potser una passejada tan curta no era el més adient i, sobre la marxa vam canviar novament la destinació. Ara si, segur, aniríem al Puigsacalm.

Agafem doncs la carretera que va des de Torelló a Olot. A mig camí es troba el Coll de Bracons, des d’on comença pròpiament l’excursió a peu.
El dia és esplèndid i per tant hem de tenir una bona caminada. A més, aquest any ha plogut a cor que vols, per la qual cosa el panorama és ben bonic i verd. La carretera que ens porta al coll, des que han obert aquesta obra d’enginyeria que és el túnel de Bracons, és molt tranqui-la, doncs pràcticament només hi passem els excursionistes i algú que té la seva masia i/o explotació agrària o d’animals (bàsicament vaques) en aquesta contrada.

El camí, fora del moment d’arrencada està ben senyalitzat i només hi ha un punt on cal anar en compte per no equivocar-se. Aquest punt és quan et trobes el camí barrat amb una corda i, pocs metres més endavant hi trobes un rètol que diu ... Fora d’això, s’ha de ser molt despitat per perdre l’orientació, tot i que sempre n’hi ha algun que es perd.

El camí segueix un bon tros per entre una fageda, on a més hi ha boix, ginebró, i algun altre arbre, però no pins. És ombrívol i agradable tot i que en realitat va pujant de mica en mica ja que sense ser cap cosa de l’altre món, el desnivell (entre el Coll de Bracons i el pic del Puigsacalm) és de prop de 400 metres.
Arribem a la font Tornadissa al cap d’una hora. El nostre pas és molt civilitat, fem 5 minuts de descans i continuem l’ascensió pels prats de sobre la font, que ens porten fins una valla de fusta (segurament per controlar el bestiar), i llavors continuem altra vegada per entre els arbres.
Només ens queda la darrera pujada, 10 minuts. Finalment arribem al cim. Un lloc molt bonic, però tot i el bon dia que ens fa hi ha una mica de calitja que no ens deixa veure prou bé el panorama.
Com cada vegada que arribes al Puigsacalm et trobes uns bitxos (uns bitxos entre escarabats i mosques) que estan molestant lleugerament al personal. Què hi farem...

10 minuts de descans, vistes, fotos, i altra vegada cap avall, que el restaurant encara és una mica lluny.
El descens ens costa més o menys el mateix temps que la pujada, i arribem altra vegada als cotxes a les....


Horaris:
9.26 Coll de Bracons
10.02 Creuament Callada Sant Bertomeu
10.38 Font de la Tornadissa
11.20 Puigsacalm
13.23 Coll de Bracons


La restauració
Com arribem altra vegada al cotxe a les , ens sembla prudent telefonar al restaurant abans de presentar-s’hi, doncs estimem que fàcilment podem encara trigar ¾ d’hora. El restaurant ens diu que no patim, que ens esperen.

Baixem doncs fins a Manlleu i tornem a enfilar cap a Cantonigros, on hi ha el restaurant Ca l’Ignasi que havíem triat per recuperar forces. Hem fet una mica de marrada per no conèixer bé les carreteres, però també hem arribat.

El restaurant és molt acollidor i tot i haver arribat gairebé a les 4 no ens fan mala cara, ben al contrari. Segurament perquè el restaurant el porten una parella, el cuiner l’Ignasi i la seva muller.
Sigui com sigui ens entaulem amb bona disposició.
Menú de la casa: format per un tast (abundós) dels plats més reeixits del restaurant. El menú costa 35 euros, però hi afegim el vi i el cafè i una propina per intentar compensar el desordre del nostre horari i ens surt per 50.
Vi, el recomanat de la casa: vinyes aspres, molt bo. Un vi novell de l'Empordà que valia 15 euros l’ampolla.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Pou de glaç de Canyamars

Dia 16 d’abril 2009

L’excursió d’avui promet ser curta, entre altres coses perquè el temps no està massa segur (coses de la primavera) i a més, el nostre xerpa particular està encara una mica tocat (no ho explico perquè com és llarg potser no em quedaria espai per l’excursió). Així doncs, per diferents motius, avui som 5 excursionistes.

L’objectiu és doncs el Pou de glaç de Canyamars. Es tracta d’una construcció del segle XVI o XVII que ha perdurat fins avui, curiosa de veure, que ens transporta a l’era preindustrial. Ara està reconstruït i sobretot a l’estiu és usat per fer-hi activitats culturals, com petits concerts o altres (tampoc és tant gran per permetre activitats més multitudinàries).El pou està a la sortida de Canyamars i, per tant, no és la típica excursió en la que al final arribes a allò que vas a veure, sinó que ho trobes de seguida. Desprès, però, continuarem per la pista forestal fins a Can Pau de la Rosa, uns quans quilòmetres més enllà.

Itinerari
Hem quedat de trobar-nos a les 10.30 a la plaça de l’església de Canyamars, punt de sortida i ben a prop d’Argentona. Canyamars és un cul de sac i la carretera s’acaba (o comença) al quilòmetre 0. En aquest punt hi ha un indicador ben visible a l’esquerra i aleshores la carretera es bifurca en dos carrers estrets. Hem agafat el de l’esquerra, i a la plaça hem deixat el cotxe.
Per arribar fins a Canyamars, des de Barcelona, hem agafat l’autopista que va de Barcelona a Palafolls i després la que va de Mataró a Granollers. Hem anat fins a Dosrius i a continuació fins a Canyamars. Està molt ben indicat, no hi ha cap problema.
A deu minuts de l’aparcament ja trobem el pou de glaç, fem la visita i continuem per la pista forestal caminant una bona estona més.
Es tracta de passejar (mai més ben dit) per una pista forestal que puja lentament fins arribar a una espècie de coll con ja es veu Arenys de Munt.
El camí és prou entretingut, sobretot aquest any que hi ha hagut abundoses pluges. Tot és verd, els ocellets canten i només de tant en tant et trobes algun altre excursionista que o bé simplement ha anat a fer una passejada o be ha anat fins al Santuari del Corredor (que no queda pas massa lluny).
Una passejada que ha durat 3 hores i que al final fins i tot hem hagut de mirar el cel diverses vegades ja que amenaçava pluja, però no ens ha plogut fins al viatge de tornada quan ja estàvem dins el cotxe.


El pou de glaç
El pou de glaç es troba molt aviat i allí ens esperava un empleat de l’Ajuntament que molt amablement ens va obrir elm pou i ens va donar unes quantes explicacions.

Una cava o pou del glaç, és un forat a la muntanya, generalment circular, realitzat amb el propòsit d'omplir-lo de neu o gel a l'hivern i disposar-ne durant la resta de l'any. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o el glaç; tot i que de vegades disposaven d'una entrada inferior per a l'operació d'extracció. Es van construir entre els segles XVI i XIX durant la petita Edat de Gel, que va portar la neu a indrets on avui dia no acostuma a nevar ni un sol dia a l'any. Durant aquella època l'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural. Se’n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental.
Hi ha exemples de pous de glaç repartits per tot el territori. Així queden restes interessants a:
Maçanet de la Selva, pou de glaç de Buscatell, recentment restaurat, un dels més grans que resten. Com gairebé totes els altres venen del segle XVII i es van usar fins a mitjan segle XIX.
Ametlla del Vallès, pou de glaç de can Draper (s XVII S XVIII)
Ares del Mestrat: Nevera “dels Regatxols”, prop d’Ares del Maestrat (Castelló)
Tagamanent, pou de glaç d’Avençó, en la mateixa riera d’Avençó, una de les valls més fredes del Montseny.
Mazaugues, Provence: Museu de gel, a la Provença en el massís de la Sainte-Baume.
Oliana: Pou de gel, es troba a llevant d’aquesta població de la comarca de l’Alt Urgell.
Solsona: Pou de gel, amb notícies d’aquest pou des de 1683

Reposar forces
El dinar l’hem fet a Can Baladia a Argentona. El restaurant és una casa modernista que és a on estiuejaven els Baladia. La Teresa Baladia fou la dona que va inspirar La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. En Ramon Casas la va pintar d’amagat mentre retratava la tia Ramona (que no era tan guapa, ni tan atractiva). Tota aquesta informació i més la podeu trobar al llibre d’En Xavier Baladia “Abans que el temps ho esborri”, que va publicar Edicions La Magrana no fa gaire (2004 ).

A banda d’aquestes coses culturals (sense massa interès) el restaurant té una bona cuina i ens hem apuntat al menú que no arribava als 20 euros per cap (estem en temps de crisis). Desprès, com sempre, si hi afegeixes el vi els cafès i alguna altra cosa, hem hagut de augmentar una mica el pressupost.


Horaris:
10.35 sortida des de Canyamars
10.45 arribada al pou de glaç
11.00 continuem per la ruta
12.20 arribem al coll
13.45 arribada a Canyamars
14.00 restaurant Can Baladia d’Argentona

Corol·lari
L’excursió ha sigut ben bonica i interessant, relaxada i amb força xerrera que, a més, ha sigut instructiva, doncs sempre hi ha qui coneix coses de primera mà. Per primera vegada no hem criticat els que no han vingut, però que no serveixi de precedent...