Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 16 d’octubre del 2008

Vall Ter - Coll Mentet - Gombrèn

Dia 9 d'octubre de 2008

Hem començat el nou curs. Desprès de l’estiu convé tornar a posar-se en forma. Ara toca anar al Pirineu ja que més endavant serà difícil tornar-hi.

Ens trobem els cinc d’aquesta sortida a les nou i poc mes a l’estació d’esquí de Vall Ter (2.200 metres), el temps es va aguantant, si bé dalt els cims, enfarinats del dia anterior, la boira fa de les seves. Fa força fred, però caminant no es deixa notar.





(Nota: el mapa no sé com fer-ho perquè es vegi bé, com a solució si repiqueu sobre el mapa s'amplia i es pot llegir)





Anem pujant cap al coll de Mentet, tot admirant els cims que van sorgint, que si el Gra de Fajol, el Bastiments, el pic de la Dona (que no es veu per la boira), i arribem amb poc menys d’una hora a la collada del Mentet (2.400 metres). Aquest Coll fa de terme amb França, i es veu una bona vista, llàstima de que la boira ens tapa el Canigó. La pujada no ofereix cap dificultat, com a molt tenim la boira que ens fa la guitza. Aquest era el lloc que havia de ser la referència de la nostra excursió per una promesa visió fantàstica que veiem i endevinem, però no podem lluitar contra les inclemències del temps.



Com a cosa curiosa d’aquest coll, a més de la fita que assenyala el límit entre dos nacions, hi ha un senyal (francès), que indica que tot està prohibit, vaja “interdit” en versió gavatxa.







El nostre sherpa havia decidit que havíem de pujar al Pic de la Dona (2.700 metres), però el pic no es veu, està embolcallat per la boira, i per tant decidim donar una volta per la carena i retornar cap a Vall Ter.


















Primer problema del dia: a les dotze ja som de tornada a Vall Ter, i com és molt d’hora es discuteix ampliament sobre on anem a dinar. Una discussió i decisió presa a base de la guia Michelin perquè, altrament costa una mica comprendre com des d'Ull de Ter anem a dinar a Gombrèn (que no està pas a la cantonada!).

Finalment tots d’acord a dinar a la Fonda Xesc de Gombrèn, recomanada a la nostra guia. Tirem doncs avall tot parant per a les consabudes fotografies al Passeig Maristany de Camprodon, on la tardor comença canviar els colors de les fulles amb uns magnífics colors.

A les dos i escaig, estem a Gombrèn i dinem al lloc escollit on dinem força bé fins i tot per qualificar-lo de recomanable. Si la boira no ens ha deixat completar la sortida, hem tingut un bon colofó a Can Xesc de Gombrèn.






divendres, 11 de juliol del 2008

Refugi Cortalets (2150 m) al pic del Canigo (2784 m)

Dies 9-10-juliol 2008


Dia 9 de juliol
Finalment ens hem reunit 5 excursionistes. Val a dir que sempre hi ha algun inconvenient per algú de la colla i no pot acudir a la cita. També hem de reconèixer que al ser la sortida de dos dies, aquest fet, pot haver perjudicat l'assistència.

En tot cas val a dir que aquesta és una excursió mítica -el Canigó- i que tots abans de començar llegim unes estrofes del Canigó de Mossèn Cinto.
Ja es perfilen fades, lluites i encanteris i alguna malastrugança, però nosaltres som forts i no ens espantem per res.

Sigui com sigui sortim el dia 9 sobre les 4/5 de la tarda. El trajecte dura unes 3 hores des de Barcelona o voltants. La ruta que hem seguit ha estat l’autopista de pagament (ho hem preferit a passar per la Cerdanya, ja que d’altra manera els directius d’Abertis potser se’n veurien perjudicats si no fan la collita ara a l’estiu que tots anem una mica distrets).
Arribem gairebé fins a Perpinyà, de vells records quan feien cinema d’art i assaig (?), i finalment arribem a Prades.
L’hotel que tenim reservat (L’Hexàgon) és modest però correcte, la chambre ens ha costat 55 euros i l’esmorzar 7 més. Per la nit sortim a sopar al centre del poble, una plaça molt tranquil·la i un restaurant que no està gens malament. Ens hi estem una bona estona, xerrant i menjant (no gaire, doncs tots procurem fer bondat). A final, per allargar la vetllada ens prenem un digestif que dispara les eloquències i acaba d’allargar aquesta bonica vetllada. El preu del sopar devia rondar els 30 euros per cap, però repeteixo, vam estar molt a gust.
És costum dels comensals de criticar els que no hi són presents, però també ho és parlar de literatura i de llibres. Pels que estiguin interessats en història, La España imperial 1469-1716, de John H. Elliot, Vicens Vives; i per temes més de cultura general
Déu i déus: història de les recerques religioses de l'home, d'Antoni Bentué, Editorial Claret, aclarint que un i l'altre són especialment recomanables per qui estigui interessat en el tema, altrament poden resultar una mica durs.


Dia 10 juliol
Ens llevem al dia següent de bon matí (a les 8 ja estavem esmorzats i a dalt del cotxe) i, com que en sobra temps, ens arribem fins al Monestir de Sant Miquel de Cuxà, passant pel poble de Tourinyà, i fins ni tot seguim una mica més amunt, per veure si el pas cap al Canigó no estès barrat, com efectivament va resultar.
Per tant, decidim agafar la ruta tradicional que és una carretera sense asfaltar, que surt del poble de Villerac. Es pot pujar, molt bé amb cotxes 4x4 i més complicat amb cotxes normals.
Són 22 km. De camí i això fa que el trajecte duri una hora.
L’ascensió en cotxe és important, ja que des de Prades (uns 400 metres), fins al refugi (2150 m.) és una ajuda inestimable per fer una ascensió amable i possible.
Finalment arribem al refugi de Cortalets, on deixem el cotxe (és un dir ja que no hi havia lloc i el xofer va haver d’anar a deixar-lo 200 metres més avall.
El Refugi està a una alçada de 2150 m., la qual cosa fa que l’ascensió sigui de 634 metres. Des del refugi el pic es veu bastant llunyà, però deuen ser coses de les visions. Fem números, si cada 166 metres d’alçada hi ha un grau de diferència, i si cada 300 metres de pujada suposa una hora,... fem comptes i ens surt dues hores (en les indicacions posa 1.45 h, però és mentida, ho si més no ho és al nostre pas).

Mentalitzats ja, comencen a pujar. A la sortida del refugi hi ha una petita vall força oberta, amb un petit llac , l’Estanyol, i a partir d’aquí... enveja i cruixir de dents per tots els que no vau poder venir... un paisatge com mai més veurem a la vida! El bàlec (vulgo escobes, un arbust de la família de la ginesta), amb un groc resplendent, el neret (rododèndron) florit i estenent-se per tota la muntanya, verds, grocs, rosats, vermells, un festival de colors i de flors com difícilment tornarem a veure. Totes les flors, tots els arbusts, estaven en el seu moment més esplendorós i, a més, s’estenia per tota la falda de la muntanya, per tot arreu, amb una gran abundància i amb una perfecta combinació de colors, talment com si fos un jardí japonès. El resultat queda mal reflectit (deficitàriament) en les fotos que podreu contemplar aquí mateix.
Sense cap tipus d’exageració, només veure aquesta sortida des del refugi paga la pena de tot el viatge.

Emocionats encara pel que estem veient (gairebé durant una hora sencera de camí), emprenem la dura tasca d’aconseguir el cim. No estem sols en aquesta comptesa, està ple de jaios i no tant jaios, et vas creuant amb la gent, bon jour, bon dia, res un seguit de politesse.

Quan ja portem una hora i mitja sorgeixen els primers problemes. El mal del Canigó, les primeres pàjaras, que resolem deixant un parell d’excursionistes poc abans d’arribar al coll de la Portella just on comença l’escalada final de la piràmide del Canigó.
Els tres restants, com en el cas de los Diez negritos, continuen, però un d’ells prefereix quedar-se per dos motius, li sembla que baixar i pujar sense recrear-se amb temps suficient no li val la pena, i per altra banda, confessa que també té una lleuger, molt lleuger, malestar.
Segueixen dos que volen arribar al cim. I ho aconsegueixen. Però com veureu al final, ho paguen car, però encara no és el moment del relat.
La vista des de dalt el Canigó és magnífica, i a més, el dia d’avui també ho és. Bona visibilitat, bon temps, tot ens bufa a favor.
Des d’allí contemplem les muntanyes, un angle de 360 graus, el Carlit, i altres pics que ja no recordo. El que si recordo és la referència dels pingüins de l’Antàrtida i els excursionistes a dalt del Canigó. Dues imatges paral·leles. A dalt de tot, com feia bon dia la gent no tenia pressa en marxar i ens anàvem acumulant excursionistes i més excursionistes. Sense molestar però amb alguna dificultat.
Ens quedem 5 minuts a dalt del cim, fem fotos i reemprenem la tornada, amb la satisfacció d’haver complert el repte i amb una certa pressa, doncs el dinar el tenim encarregat al Refugi amb un topall límit de 2/4 de tres.

Ens retrobem tots plegats. Cap incidència i la tropa sembla ferma i en molt bon estat. Ens asseiem davant una bona vianda. Embotits, cervesa freda, vi del país, que no falti de res! I per arrodonir-ho, magret amb múrgules i civet d’isard. Molt bo. Bona conversa, bon ambient, però...
Un dels valents que havia pujat a dalt del cim, de cop i volta sent com li flaquegen les cames, com el cap se li en va, es torna blanc com la cera... el posen damunt una taula i li aixequen les cames (perquè la sang li arribi al cervell, doncs sembla que tota havia anat a parar a l’estómac per digerir el civet amb el vinatxo). Ve la mestressa del refugi, una dona molt amable -la Montserrat- d’edat avançada, que li enxufa una coramina. L’excursionista es recupera, però llavors li agafa la pàjara al cinquè (que era el darrer que faltava). Cames enlaire, coramina i avall. Tot resolt, fins i tot havien fet venir els pompiers que estaven per allí per si calia algun servei d’urgència.
Passat l’ensurt, projectem el retorn. El xofer fa una mica de migdiada, i emprenem el retorn. Més o menys sobre les 5 sortim des del refugi. Tonada sense cap incident i per la nit tothom a casa, contents i alegres per haver vist el que havíem vist i celebrant que havíem tornat vius.



Horaris:
8.50 sortim de Prades camí cap al refugi
10.28 comencem l’excursió des del refugi
11.37 coll del Portalet
12.45 Pic del Canigó
12.50 inici del retorn
14,24 arribada al refugi
15,04 estem ja al segon plat
16.40 sortim del refugi en direcció al cotxe.









"Final" del Canigó (per si la placa no es llegeix prou bé)


Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.






















































dijous, 15 de maig del 2008

De Fontalba (2.040 m.) a Núria (1.967m)

Dia 15 de maig de 2008




Finalment podem fer l’excursió a Núria. Els excursionistes som cinc.
Sortim (de Barcelona i de Cabrils) a les 8 del matí i sense presa ens trobem a l’estació de tren de Queralbs a les 10.30. Ens queda la pista de Queralbs a Fontalba 11 km, una pista forestal en bon estat, molt ampla.




Els homes del temps ens havien assegurat bon temps pel matí i que per la tarda es complicaria. La veritat és que ha estat just a l’inrevés, però que hi farem!

Per començar seguim un camí pla, que ressegueix una corba molt ampla de la muntanya, es travessa la cabalosa doll de Fontalba (l’aigua neix allí mateix), i per tot aquesta vall amb prats i pendents, roques i aigua, es troben isards amb una certa abundància. Com sempre no es deixen acostar, però tampoc fugen. Sembla que estan molt acostumats a veure animals de dues potes caminant per aquestes contrades. Acabada la corba s’entra en un bosquet, i poc abans d’arribar a Núria s’ha de baixar uns 200 metres de desnivell. Teòricament, és un camí pla, a la pràctica cal pujar i baixar. La dificultat és petita (per caganers). El mapa assenyala 1 h. 15’, la realitat és d’1 h, 45m (si més no per a nosaltres).



Del paisatge, què us podem dir... resulta que la boira amb prou feines ens ha deixat veure res, o ben poca cosa. Per altra banda durant una bona estona a més de la boira pixanera hem tingut aigua que queia del cel, sense passar-se però si per remullar-nos de valent. La sort és que som prou experimentats en muntanya i no ens hem deixat impressionar per aquestes quadre (o vuit) gotes, i hem anat seguint el camí fins arribar a Núria.






Perquè es pugui tenir una idea de com és aquesta excursió donem les dues versions, amb bon temps i amb mal temps. És qüestió de sort encertar-la.
Sigui com sigui hem aconseguit arribar a la nostra meta i un com allí hem deliberat de quin seria el proper pas. De la discussió ha sortit la llum: convé tornar amb el cremallera fins a Queralbs i allí ja recollirem el cotxe, anirem a buscar l’altre (enviarem els xofers) i ens quedarem a dinar a l’Hostal de la Plaça, que, naturalment està a la Plaça. Com el cremallera surt cada dues hores, tenim una hora d’espera que ens permet visitar la Mare de Déu de Núria, i prendre alguna cosa a la sala de l’Estatut. Comprem el bitllet (7,4 € per a sèniors) i a esperar el tren.




Al tren tenim companyia de forasters, estrangers i escoles i el tren va força ple, fins i tot persones dretes. El viatge fins a Queralbs dura uns 25 m. I tot i les boires i ullades de sol, el paisatge és força entretingut.


El dinar ha sigut prou bo (probablement millor que el del serf service de Núria), això si, una mica més car per culpa del nostre mal cap que hem volgut veure un vi de 17 euros l’ampolla (Ribera de Duero, una marca que només els experts coneixen: Tionio, un vi ben interessant, només li hem trogat un defecte, la llàgrima no baixava com hauria sigut de desitjar), i com érem 5, hem hagut de demanar-ne una altra. Total 35 euros per càpita, amb vi inclós.
El menú: farcellets de col, albergínia farcida, conill, bacallà, postres i cafè.

Sortim satisfets tot i que ens ha costat quadrar els comptes, i després de donar un tomb pel poble (aviat acabem) i veure la curiosa església, sobre les cinc de la tarda arranquem de Queralbs a Barcelona, on dues hores més tard arribem.








El mateix paisatge en un dia de sol



a) començament de l'excursió a Fontalba





b) vista a mig camí




c) vista quan s'arriba a Núria


dijous, 10 d’abril del 2008

Cartoixa de Montalegre i Museu Mina Vella

Dia 10 d'abril de 2008



Avui estava prevista una excursió a Núria, però altra vegada els homes del temps ens han acollonit i ens ha semblat prudent posposar aquesta sortida i cercar una alternativa. Com sempre hi ha qui es preocupa per la comunitat i ens ha fet una proposta adient.
Ens hem acollit a aquesta proposta fins a set excursionistes, que ja són ganes de donar-los aquest nom quan es tractava de visites culturals i gastronòmiques (hi ha la sospita que crida més la gastronomia que l’excursionisme i la cultura).

Com arribar-hi
Per arribar a la Cartoixa heu d’agafar la pota nord, la que va del nus de la Trinitat a Mongat, i sortir per la sortida 22, i aleshores agafar la carretera B-500 en direcció a Mollet. Abans trobareu una desviació a mà esquerra en direcció a Montcada i Reixach, però no és aquesta. La carretera que va de Badalona a Mollet és una carretera que va fent giragonses per guanyar alçada. Arribarà un moment en el que trobareu un indicador per girar a mà dreta cap a Tiana i Mongat. Doncs bé, aleshores cal girar immediatament a mà esquerra. Ja veureu un gran barri. Ens podríem trobar allí. Després s’ha de continuar per una pista forestal fins a l’entrada de la cartoixa.











La Cartoixa


Jesús, … Oh Bondat ! Oh Bondat !
Sant Bru



Els horaris de la Cartoixa de Montalegre de Tiana imposen que arribem a dos quarts d’onze per començar la visita, ja que després, a les 12 tenen el dinar.
Una curiositat que una vegada visitat el Monestir ja no ho és tant, és que no admeten dames en el seu recinte. Per tant, en prenem nota i es queden a casa.

Ens rep el germà Josep Maria, que ens diu que és de Terrassa i que havia treballat a la Caixa de Terrassa fins que va rebre l’avís del Senyor i va decidir canviar la seva vida i dedicar-la a la seva glorificació i servei. De seguida ens assabentem que els cartoixans va ser una ordre fundada per Sant Bru, que l’any 1084 es va retirar amb sis companys a les muntanyes alpines de Chartreuse. Entre les seves regles més estimades està l’oració i el silenci. La fabricació del licor chartreuse no deixa de ser una anècdota i, quan es fabricava a Tarragona, no hi havia cap monjo ni comunitat al front d’aquesta activitat.
És un home que ens sembla poc comunicatiu, però com veurem després, ens va explicant moltes coses sense reserva tot i que comencem a entendre la impressió que ens havia causat en el primer moment. Són les regles de la comunitat, silenci i pregària.
La seva vida diària comença a ¾ d’una, que es lleven al maitines, resen una estona i se’n tornen a dormir, fins a ¾ de 7, que tornen a llevar-se per assistir a la missa, bé sigui oficiada per ells mateixos en una capella bé sigui més comunitària (que només es produeix el diumenge i dies de festa). No esmorzen (forma part del seu dejuni), ni tampoc mengen carn. La resta del dia se’l passen a la seva cel·la, estudiant, resant i treballant. Ens en mostra una. Un habitacle espaiós però com tot en aquest monestir d’una sobrietat espartana (o més que espartana). Un primer espai com a rebedor, un segon espai per treballar i dormir, un altre per treballs manuals i finalment el bany. A més disposen d’un petit pati privat i un mirador en el cas que ens ocupa fantàstic de cara a sud des d’on es veu el mar.
Mengen a la seva cel·la i els entren el menjar a través d’una finestreta. Només es reuneixen per menjar comunitàriament els dies de festa i com són pocs enlloc d’un lector posen una gravació. Per tant, no parlen en tot el dia i sembla que no ho torben pas a faltar. Abans tenien altres activitats, com tenir cura de l’hort o treballs d’enquadernació de llibres, però ara són molt pocs pares i germans (pares els que diuen missa) i a més són d’edat provecta, per la qual cosa han deixat d’ocupar-se’n. L’hort el tenen subarrendat i no queda massa clar de què viuen.
En tot cas observem la sobrietat del seu vestit. Una sotana blanca amb acabament amb serrell (perquè no s’hagi de tenir cura de com s’acaba), l’hàbit més o menys d’aquest estil i per damunt d’ell una espècie de davantal que els protegeix.
A les 8 se’n van a dormir.

Pel que fa a l’edifici sembla que es va començar a construir cap allà l’any 1200 i van finalitzar el 1463. El monestir consta de dos claustres, al voltant dels quals hi trobem totes les cel·les dels monjos.
El Monestir comprèn una superfície gairebé des del mar fins a la Conreria, ara arrendada a la Fundació Pere Tarrés i ara es dedica a casa de colònies.

Visitem el cementiri, on els monjos són enterrats damunt una fusta i directament sota terra. La seva mort, igual que passa amb altres religions, és una festa, ja que indica que estan a la glòria amb el Pare.
Els claustres, enganxats un a l’altre, és una construcció singular. Els passadissos són immensos, llargs, i ena bona part està restaurada i fa força goig.
El monestir en general està curiós però potser una mica deixat. Els jardins interiors del claustre i en general la conservació és una mica massa sòbria, segurament no tenen recursos gairebé ni per sobreviure.
Visitem l’església interior i la capella exterior i també el refectori.
Són les 12 en punt i ens acomiadem del germà Josep Maria, agraint-li la dedicació de temps i per tot el que ens ha mostrat.
En tot cas sortim tots una mica impressionats perquè el que hem vist és una cosa una mica insòlita en el SXXI. Ens traiem el barret davant d’ells, però ens costa una mica imaginar-nos les motivacions que els pot haver dut a aquest tipus de vida. Si, la vocació, la crida de Déu, però...




Museu de la Mina Vella de Vilassar de Mar

(Us adoneu, de Vilassar de mar, no de Vilassar a seques). És la nostra segona visita. El nostre guia ens porta a través d’uns carrers i carreteres que pretenen despistar-nos, perquè mai més puguem tornar a trobar aquesta adreça.
Passem el cementiri (prop de ca l’Eudald), i al costat mateix hi ha l’edifici de l’antic molí de farina. Un molí que era mogut per l’aigua de la mina i va ser construït el 1806.
El nostre expert ens explica el funcionament de l’estació meteorològica, després veiem el pou, un dels més amples de la comarca (3 m. diàmetre i 45 de fondària). Ens explica quins dipòsits tenen i quina és la seva capacitat (12 milions de litres, quan els consum és de 4 milions). Sobre els dipòsits hi tenen instal·lada una estació solar fotovoltaica.
L’aigua de la companyia procedeix de la mina, dels pous que té la companyia i la que arriba del Ter (pràcticament 4/5 parts procedeix del Ter).
La casa molí és ara un museu al voltant de l’aigua i de la seva explotació. La casa mostra objectes d’aquest entorn i a baix, veiem encara com funcionava el molí i també com era una mina d’aigua (excavada sota terra).


















Fi de festa
Anem a dinar al restaurant Santa Marta, a Cabrera de Mar. Un lloc molt bonic i tranquil i el menjar ha estat força bé. Menú 17 euros, però hi hem posat un plus de vi i ens ha costat 25 (ben gastats).

Avui les converses han versat sobre l’espiritualitat. Es veu que estem encara corpresos de la visita a la Cartoixa.
La mística ho amara tot? És possible viure en un racó de món sense saber res del que passa a la resta? Ens resulta difícil arribar a conclusions, mentre, ens anem empassant uns cigrons estofats que són una delícia.
Poc a poc les converses es van decantant cap a la memòria, cap a la història, cap al que expliquen tant Josep Benet com Jordi Pujol. Les diferències quant a lideratge i convenciment d’aquests homes amb els que manen avui.
Demanem una altra ampolla de vi, en aquest cas com a les bodes de Canaa, de més qualitat. Seguim amb temes de viatges i finalment ens conjurem per la propera excursió, que si no hi ha cap inconvenient serà a Fontalba i Núria.

















































divendres, 14 de març del 2008

Castell de la Popa

Dia 13 de març de 2008

Avui toca una excursió succedani o substitutòria de la prevista en el seu moment, tota vegada que volíem anar a Núria, però les inclemències meteorològiques de la setmana passada ens ho han fet repensar.
Hem tingut la sort que en el grup hi ha coneixedors del país i hem pogut trobar una proposta d'excursió prou atractiva, per tant, ens dirigim al Castell de la Popa. Res a veure amb Transilvània ni amb castells encantats.

Els excursionistes som sis i ens hem trobat a la sortida de Castellcir (a dos quilòmetres de Castellterçol). Just a la sortida del poble, al costat de l’escola o guarderia, surt un camí (pista forestal) que comença a baixar (desprès ens tocarà pujar).
El panorama és prou bonic, zones de muntanyes i boscos, no salvatges, però que estarien en molt bon estat si no fos... per la manca de pluja. Què hi farem!
A l’anada seguim sempre el camí de la dreta, fins que veiem primer una codina (ara ja sabeu què és, oi?, foto superior), i finalment albirem el castell. Ens hi enfilem pel camí am ple, hem d’obrir algunes portelles pel bestiar i per poder passar nosaltres. El camí no ofereix la més petita dificultat. El castell és majestuós i impressionant, la pena és que estigui pràcticament en ruïna i que ningú se’n vulgui fer càrrec del seu manteniment, no ja reconstrucció.
Parem una estoneta per reposar i agafar forces i menjar els reglamentaris carquinyolis. Mentre erem al castell van arribar uns caminants (jubilats, naturalment).
A la tornada vam seguir el camí de la dreta (en sentit de tornada, és a dir, una ruta diferent, segurament una mica més curta. Encara que l’excursió no ha sigut massa complicada, una mica cansats si que arribem, i ara toca anar a recuperar forces.







Horaris:

9.41 sortida des de les escoles
11.11 arribada al castell
11.40 sortida per tornar
13.00 arribada al punt de sortida













Una mica d’història

Alguna referència sobre aquest castell, no sé si massa fiables. L’any 1107 aquest castell era de Guillem Ramón d’ Òdena, un dels membres del llinatge dels Òdena, sembla ser una família força conflictiva.
Més tard el 1294 Roger i Gelabert de Castellcir consten com a propietaris del castell.
La saga desapareix cap a l’any 1348 a causa de la Pesta Negra, per més que sobrevisqués Almanda, una de les filles. El 1363 el castell passa Guilabert de Centelles que el rep de mans del rei, tot i que la crònica no diu qui era aquest rei. Poc després passa als Bell-lloc.
Vint anys després Ramón de Planella el compra juntament amb els Mura i Granera, que el mantenen fins el 1942. La història no diu res més, però el fet es que avui està totalment abandonat i cada dia més degradat.
Se’l coneix també com el "castell de la Popa" per la seva forma de vaixell.







Fi de festa
Desprès de triar i remenar (a Castellterçol hi ha força restaurants) vam decidir anar a La Violeta. Un restaurant endreçat que tenen un menú d’11 euros. El restaurant està decorat amb unes fotografies de l’època (SXIX?), amb diligències de cavalls i cotxes de línia -Sagalés-, són fotos que val la pena veure-les.
La clientela es va decantar pel menú: unes llenties amb ibèric o bé una amanida, i de segon va ser molt lloat el salmó, però també la botifarra amb mongetes de Santa Pau (prèvia negociació amb la mestressa ja que en el menú original anaven amb escalivada). Per postres, arròs amb llet i gelat de mandarina, i algun gormand, pastís de xocolata. El nostre sommelier ens va demanar un Somontano. Amb la qual cosa
vam arrodonir l’àpat.
Aquest bon posicionament en el restaurant, ens va permetre un ampli comentari sobre les eleccions i sobre tots els follons polítics dels darrers dies. També naturalment l’apartat cultural va tenir el seu espai i així Rodofo Chiquilicuatre i la seva reeixida cançó -Chiki, chiki- ens va ocupar una bona estona.
Ja en un terreny més elevat, es parla de llibres i la recomanació es decanta per: El señor Ibraïm y las flores del Coran, d’un francès que es diu Eric-Emmanuel Schmitt, sembla que es tracta d’un llibre no massa extens i prou interessant. Amb el mateix títol es va fer una peli (Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran, 2003, dirigida por François Dupeyron) que també va ser ben bonica. El/la nostra informant no ens ha dit l'editorial, ni les pàgines ni quan val, dades que fàcilment es poden obtenir en qualsevol llibreria.
Altres recomanacions: el documental Els Alps que es pot veure al cinema Imax, sembla prou recomanable per tots aquells que vulguin anar properament a Zermatt http://www.imaxportvell.com/


"mil flors"