Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Vall Fosca






Dies 12 i 13 de setembre de 2007


La ruta
Desprès d’unes vacances estiuenques els golden workers (com ha batejat un dels participants, en espera d’una denominació millor), reemprenen les seves activitats.
La proposta és atractiva: alta muntanya sense esforç, i estrenem una nova fòrmula, l’excursió de dos dies. Presenta algun inconvenient, cal fer nit fora de casa, dels nostre llit estimat i el viatge és un pel llarg, però, com veurem al final, la cosa s’ho val.
El dimecres dia 12 sortim sobre les 5 de la tarda en direcció a la Pobla de Segur i des d’allí entrem a la Vall Fosca.
Una vall llarga i bonica que ens porta al nostre lloc de destinació: l’Hotel Montseny a Espui. La vall està en plena activitat febril, constructora i destructora. És l’especulació, estúpids! els va dir algun promotor immobiliari i es va posar a fer obres. Aparcaments, noves cases, pistes d’esquí, que no falti de res... Ara està tot una mica potes enlaire, però segurament (no està clar) la gent de la comarca finalment se’n veuran beneficiats.
El nostre sherpa ens porta a l’Hotel Montseny, un hotel modest però molt ben acondicionat, habitacions àmplies i comfortables, bon jalar (ei! 3 plats!) i millor preu (la pensió completa d’un dia ens va costar uns 65 euros).

Tota la setmana els de TV3 ens havien amenaçat amb un temps poc propici, amb pluges a dojo, però nosaltres no en vam fer ni cas, i ens va sortir prou bé.

L’excursió
L’endemà al matí, desprès d’esmorzar a l’hotel sortim per agafar el telefèric, que surt una mica més amunt de Espui, concretament a la presa de Sallente que es va fer per reciclar l’aigua que durant el dia baixa de l’estany Gento i produeix l’electricitat en les seves turbines i per la nit, la mateixa energia (i la de la central de Vandellòs) que no s’aprofita s’utilitza per reciclar (remuntar) l’aigua altra vegada cap l’estany Gento, o així ens va semblar entendre-ho. Sembla que encara avui és una obra prou important i engyinyosa més tenint en compte que procedeix de començaments del SXX (1912).
A les 9 del matí puntualment, surt el telefèric que ens porta fins l’estany Gento (deu pujar uns 384 metres, segons els càlculs fets pel nostre expert, en que cada segon puja mig metre).

El dia es presenta dubtós, poc clar i una mica fresquet, però de fred res. Ningú es fa enrere i de seguida agafem un caminet que hi ha a l’esquerra d’on arriba el telefèric camí cap a l’estany Tort. El camí està ben marcat i no hi ha risc de perdre’s a no ser que badis. Anem pujant d’una manera civilitzada. No hi ha ocasió de entretenir-se en gaires coses. Les muntanyes són pelades, plenes de roques que s’estimben o s’han estimbat fa anys o dècades. Arribem a un punt on el camí es creua i es confon amb una via de tren (de 60 cm d’amplada) dels que es van construir quan les obres d’Estany Gento i totes les preses del conjunt, durant tot el SXX.
Veiem la cua de l’estany Tort, ens entretenim una mica i continuem en direcció cap al refugi (retrocedint lleugerament). Es posa a ploure. Moments de desconcert. Segueix plovent i cadascú es tapa com pot, però la cosa no dura gaire i ben aviat comença a clarejar i a sortir el sol.
Arribem al Refugi de Colomina, on prenem un cafè amb un gust una mica estrany. Ens entretenim una mica contemplant el paisatge i retornem cap a estany Gento per agafar el telefèric de tornada.

Voliem fer colla amb uns amics de toda la vida (que vam comnèixer al telefèric) per veure el museu de la central elèctrica a Espui, però resulta que no és possible (avui l’obrien a les 11 i prou). Un altre dia serà.


Horaris
9.15 Telefèric des de la presa Sallente (1770 m)
9.30 Arribada a l’estany Gento (2154 m)
9.45 estany Tort
10.30 estany de Colomina i refugi (2.410 m)
12.17 retorn a estany Gento
13.00 Telefèric des de l’estany Gento
13.15 arribada a la presa Sallente

Matagalls

Dia 14 de Juny de 2007

La Ruta
La proposta per avui és anar des de Sant Marçal al Matagalls. Avui som cinc els intrèpids excursionistes. El punt de partida és Sant Marçal i concretament un parking que hi ha després de l’Hostal que hi ha a peu de carretera.
Un desnivells de 607 m. (des de 1090 a 1697)
No hem fet la ruta potser més coneguda i curta que surt des de Coll Formic, ja que no hi ha ni un sol arbre i es presuposa que la soleiada ens podria deixar ko. Hem vingut des de Sant Celoni, travessant el poble en direcció a Santa Fé del Montseny. Continuem fins a Sant Marçal.
Comencem a caminar a les 10,11. El camí arranca des de l’aparcament i la Taula dels Tres Bisbes. El camí està molt marcat (fressat que diuen els experts), de seguida s’estreny i comença a enfilar-se ja en mig d’un bosc de faig bonic i espès que ens dóna confort i ens protegeix del sol.
Aquests primers metres ens fan bufar força, però ningú es queda enrere. Arribem al faig sense nom, però que es fa veure sobre els altres. Parem, foto, ens refem i ... amunt! Ara no fa tanta pujada.
Arribem a un pla que s’obre en mig del bosc. Flors grogues per tot arreu. Potser és diu Prat Pregon (o coll Pregon), on de cop i volta apareixen quatre gossos aparentment sense amo, cosa que no era certa, ja que darrera d’ells una noia baixava corrents pel camí.
En tot cas cal remarcar que tot el camí està fitat, possiblement per la Diputació, i no ets pots perdre de cap manera.
Una mica més i arribem al collet de l’Home Mort on se surt definitivament del bosc i s’albira, encara lluny, la Creu de Matagalls.
Hem fet el cim! (sembla ser que el Turó de l’Home és una mica més alt). Ens acostem a Mossèn Cinto, espiritualment

La Creu de Catalunya

Catalans tots de genollons en terra
Mireu aquí lo signe de la creu
Com de la Pàtria en la més alta serra
Aixampla avui los braços
Per acostar-la amb ... fills a Déu
Eixampla més les branques gegantines
Amb les ales sopluja els catalans
L’espanyola niuada i les veïnes
Abriga a tots los homes
A tots la Creu de Crist ens fa Germans

Però també a un altre mossèn (quin nom no recordo) que el 1904 va fer el trajecte (a peu) des del Matagalls a Montserrat, inaugurant una de les excursions emblemàtiques que encara perduren avui en els nostres temps.

I sabeu que fem! Doncs menjar-nos els carquinyolis de la Carme. Contemplem el paisatge, Montserrat, la resta dels pics del Montseny, els pobles al peu de la muntanya, Espinelves, Viladrau, i altres. Deu minuts de descans i contemplació i, per avall. Refem el camí encara que descobrim altres coses que d’anada no havíem vist. Més flors, mér arbres, algun bolet estrany.
En una hora i poc més, tornem al lloc de partida.

Ara cal procurar per la manduca. El nostre sherpa ja se’n ha ocupat. Tenim taula reservada al Restaurant Mas de la Rovira d’Avall (Espinelves). Hem fet el menú i ha anat força bé. Tothom satisfet i gairebé ens hem acomiada fins desprès de l’estiu.

Horaris
10.11 inici ascensió
10.56 faig monumental
10.43 Pla del parany (1380)
11.05 Collet de l’Home Mort
11.21 Creu de Matagalls
11.30 inici descens
13.34 arribada a Sant Marçal

Montserrat

Dia 10 de maig de 2007

Havíem previst fer l’excursió a Sant Jeroni, de tornada dinar i desprès fer la visita al Monestir de Montserrat (la Biblioteca, amb més de 300.000 volums, el claustre gòtic de Puig i Cadafalch, els jardins dels monjos que estan darrera la abadia, i val la pena veure la sala capitular, que és com el parlament del monestir, on es reuneixen els monjos per fer les seves reunions i les votacions de les decisions importants). La darrera part, la visita al Monestir, per circumstàncies alienes a l’organització, no va poder-se dur a terme i queda pendent per una nova ocasió.
Això no obstant l’excursió va ser un èxit, de participants (set en total, més dos que es van afegir a l’hora de dinar) i de la pròpia excursió, que va ser molt bonica.





La ruta:
El punt de trobada va ser a l’estació del cremallera de Monistrol, per pujar fins al monestir. Des d’allí agafaríem el funicular per pujar a Sant Joan.
En aquest punt comença veritablement l’excursió o caminada en direcció a Sant Jeroni. Es tracta d’un camí que planeja totalment, menys al final, poc abans d’arribar a Sant Jeroni que hi han uns quants esglaons.
A les 11 en punt ja estem caminant. El camí planeja i passa a través d’unes roques molt boniques. A l'esquerra Els Barrets o el Gorro, a la dreta La Panxuda o el Bisbe, més enllà el Cavall Bernat i altres noms que no ens han quedat a la memòria. El trajecte és prou entretingut i hi ha vegetació abundant. Per les roques veus els escaladors que gaudeixen amb la possibilitat de visionar el cel des de més a prop, a la vegada que augmenta la possibilitat de que el vegin de forma immediata. Passem davant l'ermita de Sant Jeroni, res de l'altre món. Continuem fins al darrer tram en que cal pujar força escales.
Sant Jeroni és el punt més alt de Montserrat, amb una vista esplèndida. El dia és prou clar i podem fer les fotos oportunes. Ho gravem a la retina i desprès emprenem la tornada.
En arribar al trencall on hi ha el camí que porta directament a Montserrat ens plantegem, i perquè no, la baixada per les escales? De baixada no podem pas patir massa. Tornem doncs per la Vall de Santa Maria, amb un paisatge més o menys com el d’anada, però que vam veure només alguns instants (havies de fixar la vista al terra per no patir algun despiste) Si, si... algú va comptar els graons i em sembla que va dir que n’hi havia més de mil (he extraviat els correus que en parlaven, si algú els guarda podríem incorporar aquesta dada). Finalment, exhaurits i amb les turmells dolorits per tant graó i tanta baixada, arribem a Montserrat.



Horaris:
10.20 agafem el cremallera
10.50 estem a Sant Joan
12.30 arribem a Sant Jeroni
14.15 arribem a Montserrat






Fi de festa:
Dinar al Restaurant Cisneros, possiblement el millor de Montserrat, però que no hi pots dinar a no ser que hagis fet la reserva de taula (cosa que nosaltres havíem fet). Poc a dir del tiberi (la veritat és que al escriure aquestes notes ja no ens recordem del que vam menjar). Vam tornar sense problemes (amb el cremallera) i desprès cadascú amb el seu cotxe cap a casa a recuperar-nos els turmells i genolls per la llarga baixada.

Castell de Montsoriu

Dia 19 d'abril de 2007




Potser això de que pugem dues vegades seguides a un castell (la darrera vam anar al Castell de Burriac) pot donar la sensació de falta d’imaginació, però no és ben bé el cas. Avui només tres excursionistes.

La ruta
Agafem l’autopista que va de Barcelona a Girona i sortim a la sortida de Sant Celoni en direcció cap a Hostalric. Un cop sobrepassada la desviació cap a Gualba i, a l’alçada de Riells-Viabrea, agafem la carretera que va cap a Breda. Aleshores seguim cap a Arbúcies. Uns dos quilòmetres passat Breda hi ha una desviació a mà esquerra cap a la Urbanització de Fogueres de Montsoriu. Cal agafar aquesta desviació i aparcar el cotxe allí on es pugui a uns 50 metres. A mà dreta comença una pista de terra cap a l’escola de natura de can Messeguer (Si s’arriba al Coll de n’Orri sense haver vist aquesta desviació això és un senyal que cal anar a l’oculista). Ens trobem doncs a les 10 en aquest punt de la desviació cap a la Urbanització de Fogueres de Montsoriu.

L’excursió no ha estat un èxit de concurrència, però en canvi hem tingut molt bon dia.
Ara ja podem explicar que el Castell de Monsoriu és un castellot (el mot és copyright d’en J. F.) de dimensions considerables, i des d’allà dalt és veu una vista impressionant del contrafort oriental del massís del Montseny.
el camí fa una mica de pujada, no molta, però no planeja, sobretot al final. Hi ha un desnivell aproximat d’uns 400 metres, i podem tardar d’una hora a mitja a dues hores a pas lent. Aquest castell, si és que no hi heu estat, l’heu vist cinquanta mil vegades quan aneu de Barcelona a Girona. Queda a mà esquerra un cop sobrepassat el massís del Montseny.

Fi de festes:
A l’hora de dinar hem acordat explicar, pels que no heu pogut venir, que hem menjat un arroç negre amb allioli i hem begut un vi blanc de la Casa Torres al Restaurant Can Pijaume que estaven deliciosos (restaurant abans d’arribar a Breda venint de Sant Celoni). Es una casa de camp rústica habilitada com a restaurant que està decorada amb els peus. A l’entrada hi ha una banyera de marbre pel marisc que quan la veus et cau l’ànima als peus.


El Castell - Dades històriques.
L'ocupació ibèrica de Montsoriu.Es té coneixement de l'ocupació del turó de Montsoriu des d'època ibèrica, encara que l'aparició d'una destral polimentada en el mateix turó podria fer recuperar l'ocupació fins al neolític. En època ibèrica es trobava en funcionament un assentament en la part més enlairada del turó, prop de l'actual Torre de l'Homenatge. La datació d'aquesta ocupació es situa a l'entorn del segle IV-III abans de Crist.Montsoriu en els segles X i XI. L'origen del castell.Any 923: en l'Acta de Consagració de l'església parroquial d'Arbúcies apareix el topònim Montsoriu com a delimitació d'uns masos que s'havien cedit a la parròquia. En cap cas és menciona l'existència d'un castell dalt del turó.
Any 1002: referència documental d'un lloc anomenat Montsoriu: "locum que dicunt Monte Suriz, uel in eius apendicio siva infra eius terminis". Es tracta d'una donació de terres que féu un personatge anomenat Giscafred al monestir de Sant Cugat del Vallès. En aquest document no es diu explícitament que hi hagi un castell, però sí que s'esmenta el terme o apèndix de Montsoriu, cosa que es podria molt bé relacionar amb l'existència d'un castell termenat. Aquesta seria, doncs, la primera referència històrica que fins ara s'ha trobat de l'existència del castell de Montsoriu. Any 1011: menció indirecta de l'existència del castell de Montsoriu, quan trobem esmentat Amat de Montsoriu. En aquest any aquest personatge participa en un Consell Comtal, i afegeix al seu nom el de "senyor de Montsoriu", probablement la seva possessió més important i on hi deuria tenir la seva residència. Aquest Amat de Montsoriu es titula el 1016 com Amat de Girona, i el 1019 apareix com a vescomte de Girona.Any 1033: Ermessenda, filla d'Amat de Montsoriu, es casa amb Guerau de Cabrera. Aquest matrimoni serà el fundador, el 1038, del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, el qual es convertirà en el centre espiritual del vescomtat. Des d'aleshores la història del castell de Montsoriu i de les viles i llocs que formen el vescomtat de Cabrera-Girona aniran estretament lligades a la història de la família Cabrera.Any 1053: primera notícia històrica de l'existència d'un castell. En una donació d'un alou s'esmenta que "limita per orient amb el castell anomenat Soriu". Tot i això, les restes arquitectòniques de la Torre de l'Homenatge i de la capella preromànica situada al seu costat permeten situar la construcció del castell primitiu a finals del segle X o a principis de l'XI. Aquest desajustament cronològic s'explica per la manca de documentació, cosa que no vol dir que el castell no existís ja al segle X, tal i com certifica l'arqueologia.
L'esplendor de l'etapa romànica. Els segles XII i XIIILa família Cabrera ha anat guanyant importància en el context político-social del país, eixamplant, en paral·lel, les seves possessions territorials. Centrant-nos en l'entorn del Montseny, han assimilat al seu patrimoni les possessions dels senyors del castell de les Agudes-Miravalls.Va ser Guerau III Ponç (1145-1180) qui va canviar el títol de vescomte de Girona pel de vescomte de Cabrera, títol que d'ara en endavant serà utilitzat per tots els seus descendents. Aquest noble ha estat identificat com el trobador Guerau de Cabrera, qui va escriure poesia trobadoresca en llengua provençal.No tenim moltes notícies històriques d'aquesta època, però sí que sabem per la recerca arqueològica que el castell es va convertint en un fidel reflex de la importància creixent que va adquirint la família Cabrera. Entre finals del segle XII i principis del segle XIII s'inicien unes importants obres de remodelació del primitiu castell roquer, així com també comencen les obres de construcció del segon recinte del castell, on s'hi farà un gran pati central i una capella romànica.Any 1191: el comte-rei Alfons I el Cast va fer estada en el castell de Montsoriu.En aquesta època, a més del vescomtes, en el castell de Montsoriu hi vivien una família de castlans (persones de rang inferior als vescomtes que eren qui s'encarregaven de la guarda i defensa del castell). El càrrec de castlà el nomenava el senyor del castell, i li podia confiar el castell de forma temporal o permanentment. Ara bé, el domini útil del castell sempre se'l reservava el senyor.En aquest sentit, sabem de Guillem de Montsoriu, qui entre el 1230 i el 1240 va participar en les conquestes de Mallorca, Menorca i València que va encapçalar Jaume I, aconseguint una important quantitat de riquesa. Igualment, Ponç de Montsoriu, cavaller, prengué part en la conquesta de València.Però la dada històrica més important d'aquest segle XIII ens la proporciona el cronista reial Bernat Desclot. El cronista reial, en referir-se a l'atac que el rei francès Felip l'Ardit va emprendre contra el comte-rei català Pere II el Gran el 1285, enumera i comenta les diferents fortaleses que romanen sota poder català, i diu això del castell de Montsoriu: "E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món e és del comte d'Empúries" La gran etapa gòtica. Al llarg del segle XIV el castell de Montsoriu esdevindrà el palau gòtic residencial dels vescomtes de Cabrera, una de les famílies més importants del Principat. S'ha calculat que en el conjunt dels dominis dels Cabrera pels volts del 1360 hi habitaven una mica més de 20.000 persones (la resta de senyors del país, de mitjana, tenien la meitat de súbdits).El 1356 el rei Pere III, per premiar la fidelitat de Bernat II i del seu fill, crearà al seu favor el comtat d'Osona. Així, les possesions dels Cabrera s'estenien des de la Vall d'en Bas i el Cabrerès fins al mar (des de Pineda fins a Blanes), i des de d'Anglès i Vidreres (per llevant), fins a Gurb, Tona, el Brull, Fogars de Monclús i el castell de Montnegre (per ponent).

Castell de Burriac

Dia 8 de març de 2007


Aquest mes l’ excursió ha estat per la serralada del litoral fins al Castell de Burriac. De moment es l’ excursió mes nombrosa. En total set caminant i vuit dinant!


Ruta:
Ens trobem a les 10 del matí a la benzinera de Cabrils. Des de la benzinera en cotxe vam pujar per una pista asfaltada fins a dalt de la carena. Vam començar a caminar tot passant per uns corriols que només coneixen els senglars i els caçadors de senglars fins arribar al peu de Burriac . Les vistes des de el castell son fantàstiques. El dia ens va acompanyar! Al arribar a dalt del castell vàrem trobar-nos amb alumnes de un Institut que també feien aquesta excursió. Interessant remarcar que no es necessari que el Govern introdueixi la tercera hora de llengua castellana doncs la majoria per no dir la totalitat dels alumnes parlaven entre ells en castellà. Al cap d’ una estona va arribar un grup bastant nombrós de jubilats del país i aquest si que tots parlaven en català. La Carme els hi va oferir carquinyolis dels seus i em sembla que encara es llepen el dits !
Desprès vam anar fins el Coll dels Cirers on hi ha una torre de guaita per vigilar els boscos i d’allí cap a buscar els cotxes per anar a dinar a Cabrils



Horaris:
Sortida des de la carena del litoral : 10:15
Arribada al castell de Burriac: 11:45
Sortida del castell per anar al Coll de Cirers: 12:00
Arribada al coll de Cirers: 13:30



El fi de festes:
El Josep Maria tenia la taula reservada al Restaurant Ca L’ Estrany de Cabrils. Ens posarem en una taula rodona al primer pis. Tal i com estava previst a l'hora de dinar vam augmentar el nombre d'excursionistes (els que no havien vingut per motius de feina).
Vam començar seguint un suggeriment d’en Xavier amb una copa de cava com aperitiu i tot seguit vam decidir que el menú ens agradava i ens vam dedicar als pèsols del Maresme de primer i sípia estofada amb patates de segon. El dinar va transcorre com sempre amb una conversa variada i agradable, criticant a tort i dret, cicumstància per la qual molts de nosaltres pensem que és millor anar a l'excursió que no pas quedar-se a casa. Per cert el restaurant molt bé. A la sala del costat hi havia un dinar de una vintena de senyores que celebraven el dia de la dona treballadora, però com erem pocs, no vam poder fer ball al final del dinar.

Desprès de dinar En Josep Maria ens va ensenyar, al costat mateix del Restaurant, una casa que ha dissenyat el seu fill que és arquitecte. Es tracta d’ una casa molt moderna i molt ben estructurada. En aquest punt En Joan i En Xavier ens van deixar ja que tenien altres compromisos i la resta vàrem anar a visitar les instal·lacions de la Carme a Vilassar de Mar. Moltes gràcies pels rams de liliums.


Història del Castell de Burriac:

El Castell de Burriac vist des de Cabrera. El Castell de Burriac és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, situat a 401 metres sobre el nivell del mar entre les poblacions de Mataró, Argentona i Cabrera de Mar.
El castell va ser construït sobre una torra de defensa anterior; la primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.
Entre els segles XII i XIII van ser construides la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella.
Va ser de propietat de la família dels Santvicenç en un principi (s'havia dit Castell de Sant Vicenç fins el 1313) i a partir del segle XIV de la família Bosc.
Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Actualment, pertany a l'ajuntament de Cabrera de Mar.

Sant Llorenç del Munt

Data: 8 de Febrer de 2007


Introducció:
Desprès de la bonica excursió del mes passat a Sant Segimon i recollint una suggeriment d’un de la colla vam decidir anar a visitar el Monestir de Sant Llorenç del Munt.


Ruta:
Ens trobem al Coll d’Estenalles a les 10 del mati on aparquem els cotxes i comencem a caminar arribant al Monestir de Sant Llorenç del Munt al cap de 2 hores i 15 minuts un quart d’ hora menys del previst.
És una excursió llarga però molt agradable . L’ itinerari que està senyalitzat per fites de ferro ofereix una combinació de ambients rocosos amb unes boniques panoràmiques

El Monestir es troba a dalt d’ un turó escarpat des d’ on hi ha una vista magnifica . El dia no va ésser massa clar i a la tarda vam trobar pluja.



Horaris:
Sortida del Coll d’ Estenalles: 10.00
Arribada Sant Llorenç del Munt: 12:15
Sortida Sant Llorenç del Munt: 14:45
Arribada Coll d’ Estenalles: 16:45
A partir d’aquí, cada un va anar cap a casa seva.











El fi de festes:

Tal i com estava planificat ens vam quedar a dinar al restaurant que hi ha al costat del Monestir. Ens posarem en una taula a prop de la vidriera des d’ on vàrem poder veure el paisatge i veure com al final del nostre àpat començava a plovisquejar. Al arribar només hi havia una altre taula ocupada i al acabar hi havien dues taules amb una sola persona a cada una. Es curiós el veure com els aliments els han de pujar amb burros o mules? (veure foto). El restaurant és senzill amb cuina casolana. La noia que ens va servir es veia força eixerida. Curiosament tots vam menjar el mateix: botifarra a la brasa.

El dinar va transcorre com era d’esperar menjant i bevent (aquest cop amb porró de vi negre) amb una conversa variada i com sempre molt agradable.

Història de Sant Llorenç:
Segles enrera, a l'inici dels temps històrics, tota la muntanya de Sant Llorenç al menys el sector de la Mola - Montcau, pertanyia al castell de Terrassa. Són molts els documents dels segles X i XI que ens diuen que el terme de Lacera o Lacaria (959), més tard conegut per terme de Sant Llorenç Savall, el de Castellare (971) i el de Mata de Pera (980) pertanyíen al terme de Terrassa o és igual eren in termines Terracia o in terminio Terracia .

El mateix es pot dir del monestir de Sant Llorenç, que tots els vells documents diuen que era del terme de Terrassa, en especial el document del 1013 pel qual l'abat de Sant Cugat Guitard permuta amb els comtes Ramon Borrell i Ermessenda el monestir de Sant Llorenç per diner i terres a Vilamilanys.
Avui dia la muntanya de Sant Llorenç fa com de gran fita dels municipis de Matadepera, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Mura i Vacarisses, però tot el cimal de la Mola, amb el monestir i amb Can Pobla, fins als Òbits, pertany a Matadepera,
El monestir, d’ estil romànic es distingeix per la seva austeritat arquitectònica. Consagrat a Sant Llorenç al segle XI

L’ església de Sant Llorenç, presenta una gran unitat de construcció i es poden distingir bé les obres adherides, tals com el campanar de forma escalonada i fins les restes de murs més antics trobats en l’absis.
L’església està construïda amb pedra de la mateixa muntanya, una part d’arenosa roja eocènica i l’altre de petits carreus rùsticament desbastats. En tot l’edifici no hi ha més que la llinda del portal major que es distingeix per les seves dimensions.
El cimbori es troba excepcionalment al centre de la construcció. Era comú , durant el segle XI, fer les esglésies solament d’una vintena de metres de llarg, com aquesta de Sant Llorenç.. La porta exterior és senzillíssima
Segons Rogent, hi ha indicis a Sant Llorenç, de les pintures policromes, que solien omplir els absis i les naus d’aquelles construccions.
També es conserven en els claustres o pas del migdia del Monestir, uns sarcòfags adossats a les parets de l’església, amb unes inscripcions.

Sant Segimon

Dia 11 de gener de 2007


Introducció:
Desprès d’un llarg període sense excursions, finalment el cap de colla ens convoca per anar a Sant Segimon. L’objectiu és agrair al Sant la curació miraculosa del dit gros del seu peu, dit al que tots hem fet un seguiment de molt a prop.


Ruta:
Ens trobem a Coll Formic a les 10 del mati on aparquem els cotxes i començem a caminar arribant al Santuari de Sant Segimon al migdia. El camí fins al Santuari segueix una pista forestal, no ofereix cap dificultat i va planejant sense grans pujades ni baixades. Travessem alguna fageda com és natural, sense ni una fulla, pelades completament, però així i tot boniques. Ens aturem per contemplar un magnífic boix-grèvol ple de boles vermelles. Seguim incrementant els nostres coneixements, i algú que en la seva vida anterior devia haver sigut llobató, ens diu que de les “escobes” se’n diu bàlec (genista purgans), i és que la cultura mai no està de més.
El Santuari està mig derruït i per accedir-hi hem de superar la vigilància d’uns pobres gossos que només borden i ni tan sols fan respecte, que donen la sensació d’estar maltractats (si més no, abandonats).
Com som excursionistes de veritat vam voler “escalar” el darrer tram, curt però dificultós i vam pujar fins un cim rocós on hi ha la capella de Sant Miquel dels Barretons i des d’ on hi ha una vista magnifica de la comarca d’ Osona. El dia no és massa clar i l’horitzó es perd. El que si es veia clarament baix la vall era Viladrau. Després de fer un mos i descansar una mica reprenguérem el camí de tornada cap a Coll Formic.





Horaris:
Sortida Coll Formic 10.00
Arribada Sant Segimon: 11.21Sortida Sant Segimon: 12.18
Arribada Coll Formic: 13.37
Arrribada Sant Bernat: 13.52
A partir d’aquí, els horaris es descontrolen.









El fi de festes:
Estava planificat anar a un restaurant seleccionat per aquest aconteixement, però el Josep M. es va preocupar per esbrinar si estaria obert. Justament començaven a treballar el diumenge següent, per la qual cosa vam decidir anar a dinar al restaurant de l’Hotel Sant Bernat situat a la serra del Montseny (en el terme del poble de Montseny).
Som pocs clients, ja que els dies entre setmana només hi acudeixen gent desvagada o bé gent pecadora (al respecte anotem que entre aquests pecadors hi havia una convenció empresarial. Perquè cal allunyar-se per planificar estratègies empresarials?).
Ens atén molt amablement el Jordi (maitre, cambrer, cap de sala) que, desprès d’una estada llarga a Barcelona li va semblar convenient tornar cap a la reclusió i silenci de les muntanyes.
El dinar transcorre com està previst, menjar i beure tot el que podem (cal recuperar forces), entre mig de converses ben variades on, els polítics s’emporten la majoria de les garrotades.
Finalitzat l’àpat, el cuiner, Rashid, ens ve a saludar (ei! hem gastat 45 euros per cap). Ens explica els seus orígens (saharians), que se’n va anar a França, on va aprendre l’ofici. Va treballar a la Coupole a Paris i ara ja porta temps al St. Bernat. Coneix els cuiners del país i és un tio espavilat que ha sapigut fer-se un lloc en aquest espai complicat on el disseny i la xorrada van moltes vegades juntes.



Historia de Sant Segimon:
Les esglésies i les capelles El santuari de Sant Segimon de Montseny es troba a 1.230 m d'altitud, en un contrafort de Matagalls, entre els torrents de Rentadors i de l'Oratori. Fou un dels santuaris més importants de Catalunya entre els dedicats a un sant, però el culte se suprimí el 1936 i, encara que conegut i visitat pels excursionistes, ha perdut el caràcter de centre devocional. És documentat des del 1290, que sembla que es construí la primera capella sota una gran balma on, segons tradició, recollida literàriament al segle XV, havia fet penitència sant Segimon, rei de Borgonya, que fou mort el 523 pel rei franc Clodoveu (que s’havia convertit al catolicisme!). Des del segle XIV la capella esdevingué molt popular, i des del segle XV fins al XVIII l'església fou regida per deodonats o ermitans que vivien sota un estatut canònic, controlat pels rectors de Viladrau, i que recaptaven per al santuari per les diòcesis de Vic, Girona i Barcelona. A mitjan segle XVIII s'inicià la construcció d'un nou santuari a l'extrem de la costa, dit l'Obra Nova, ampliat successivament el 1647, el 1663, el 1681 i el 1732 fins a formar un important casal amb cel·les per als pelegrins i altres dependències, obres que culminaren amb la construcció d'una nova església el 1775. En el cim rocós que corona el santuari, l'ermità Miquel, procedent del regne de Borgonya, hi bastí vers el 1550 la capella de Sant Miquel dels Barretons, dita així per uns petits barrets que penjaven dels murs i que segons creença popular guarien el mal de cap. El santuari pertangué a la parròquia de Viladrau fins el 1837, que se n'apoderaren els amos del veí mas de Cal Gat i en tingueren cura fins el 1936. Entre el 1959 i el 1961 aquests propietaris emprengueren grans obres de reconstrucció i reforma que restaren posteriorment interrompudes. La capella de l'Erola, en una vall afluent al torrent de Sant Segimon, existia ja el 1580 i fou restaurada entre el 1641 i el 1659, ja que havia sofert un greu incendi el 1630, i novament el 1940. Té un gran atri o reposador al seu davant i prop seu hi ha un casal, ara abandonat. Dedicada a santa Maria de l'Erola, advocada contra el mal de verola, Guerau de Liost li escrigué uns goigs. A la petita serra de Montagut o de Puig-l'agulla (810 m), es troba el santuari de Puig-l'agulla, refet el 1975, el qual, encara que ja fora de l'àmbit de les Guilleries, hi és molt vinculat com a centre de devoció.

Puigsacalm

Dia 29 juny 2006






La Ruta
Punt de sortida: Coll de Bracons (1.132 metres)
Accés: El Coll de Bracons es troba situat a la carretera GIV-5273 que de Les Preses passa per Joanetes i va a Sant Pere de Torelló i Torelló.
Descripció del lloc: Res de particular, hi ha lloc per aparcar. La carretera que prové de Joanetes té un fort desnivell, en canvi, pel cantó de Torelló és més pla però amb moltes corbes.
Descripció de l´itinerari: Un cop al Coll de Bracons i mirant el cantó de Joanetes, surt a l' esquerra el camí que hem d'agafar, el qual inicialment supera un tros de roca que cau sobre la carretera (senyals de pintura). Un cop superat aquest tros el camí es torna planer i va resseguint el vessant de la carena de la Roca del Corb. El camí transcorre entre boixos i una fantàstica fageda, al cap d' una estona, l' itinerari guanya desnivell fortament per un camí molt fressat fins arribar al Coll de Sant Bartomeu (1.249 m., 0:35 hores). Aquest coll és un important nus de camins, concretament 5, a la nostra esquerra, el que condueix al Puig de les Àligues, davant nostre n'hi ha dos que ens portarien fins a l' ermita de Sant Bartomeu de Covildases. Nosaltres agafarem el que s' enfila per la dreta direcció a la Font Tornadissa. El camí ressegueix el vessant de la muntanya i la vegetació és molt abundant, al llarg del qual podrem veure el poble de Vidrà.
Arribarem sense dificultat (cartells indicadors) fins a la Font Tornadissa (1.310 m., 1:05 hores). No hi ha paraules per descriure el lloc, una font abundosa sota un enorme faig, per ella mateixa ja val la pena aquesta sortida. Fem una ullada per veure si hi ha alguna salamandra, però no tenim sort.

Deixem la font per començar a pujar pels prats que tenim davant nostre fins a arribar als Rasos de Manter, on apareix un enorme prat que és envoltat de bosc. Aquest és un punt on fàcilment ens podem desorientar, però mai perdre. Continuarem pujant cap a la dreta direcció a la carena, el camí no és fressat. Arribarem, al cap de poca estona, a una creu de ferro del Centre Excursionista de Banyoles, continuarem la pujada tot seguint un filat pel bestiar fins a trobar una tanca de fusta que ens permetrà internar-nos de nou al bosc on trobarem de nou el camí ben fressat, seguirem endavant fins a trobar una farmaciola, lloc on hi ha la desviació a la dreta que puja de forma directa fins al cim del Puigsacalm (1.515 m., 1:45 hores). El cim és molt ample i té un enorme vèrtex geodèsic al mig, el vessant contrari és molt encimbellada sobre la Vall de Joanetes i la vegetació arriba molt a prop del cim. La vista és molt extensa i podem veure les principals muntanyes de la Catalunya Oriental, així com el Coll de Bracons, punt d´inici de la sortida.
El camí de tornada és més ràpid, o ja se sap allò que de cara avall...



Horaris
Durada 3 hores.
Dia soleiat i agradable. Dificultat mitjana o per gent en forma, fàcil.
Desnivell 383 metres
11.31 (al tronc que hi ha a mitja pujada)
12.19 prats desprès de la Font Tornadissa
13.00 cim Puigsacalm
14.46 (fageda, de baixada)
Dinar a la Vall d’en Bas

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Santuari del Corredor

Dia 2 de març de 2006


La ruta
Excursió a la serra del Montnegre. Anem fins al Santuari del Corredor.
A la sortida de Sant Celoni (per l’autopista), anem cap a la dreta (direcció parc del Montnegre). Continuem uns quilòmetres per la carretera, fins que a la dreta trobem un camí de terra (pìsta rural) amb senyalització de Parc del Montnegre. Continuem per la pista (en molt bon estat) fins una mica més amunt on, en un encreuament, deixem els cotxes.
Al costat mateix visitem un monument megalític (El dolmen de Pedra Gentil), desprès, sempre seguint la pista forestal ens enfilem fins al Santuari. Passem per la masia de la Rectoria Vella i desprès la de Can Pradell de la Serra. Al cap d’una hora i mitja arribem al Santuari. Entrem i ho visitem. Un retaule a l’altar que els nostres experts qualifiquen de gòtic. Hi ha restaurant, però sembla que s’ha d’encarregar prèviament, per tant, tornem enrere pel mateix camí. Poc abans d’agafar els cotxes ens desviem cap a l’esquerra per anar a veure una petita ermita en ruïnes. Tornem al cotxe i cap a dinar.
Fem un primer intent d’anar a un restaurant en direcció a Arenys de Munt (travessant la Serra del Montnegre), però avui està tancat, per la qual cosa continuem fins a Arenys de Munt, i ens quedem en el restaurant Els Tres Turons. Menjar de carns a la brasa. Bé de menjar i bé de preu. Ens en tornem a casa.




Horaris
Caminada 3 hores
Dificultat: poca
Dia esplèndid, despejat i sol, una mica de fred, però molt agradable.
10.12. Dolmen Pedra Gentil
12.19 Santuari del Corredor (tornada)
13.43 ermita en ruïnes













Alzines sureres














Santuari del Corredor

El castanyer d'en Cuch

Dia 3 de febrer de 2006


















La ruta
Aquesta és una excursió al peu del Montseny. Anem fins a Cardedeu, direcció a Cànoves, continuem per la carretera, fins a trobar un camí de terra a la dreta, on de seguida deixem els cotxes.
Emprenem el camí per una pista forestal que s’enfila per la muntanya (suaument). Al cap de poc trobem un encreuament. Agafem el de la dreta que continua enfilant-se (també suaument). A l’esquerra contemplem el pantà de Vallforners que, naturalment com a tal pantà és artificial.
Arribem fins al castanyer d’en Cuch, que no ens entretindrem en descriure ja que a continuació hi ha una extensa nota al respecte. Una mica més amunt d’aquest arbre hi ha un refugi-restaurant-casa rural, la Casa del Bosc, que la porten els mateixos propietaris del restaurant on anirem a dinar a Cànoves. Recuperem forces des de fora la Casa (doncs no hi tenen cap hoste), quatre ametlles, una poma i... els carquinyolis de la Carme! Que segur són molt bons, però amb els aires i l’alçada, encara milloren més.


Parem una estona i ara ja de baixada, retornem a l’encreuament. Arribem als cotxes i fins al restaurant..... Dinem a Cànoves (dos plats abundosos i postre, regat amb el corresponent vi, ja que avui hem fet una important despesa d’energies) i cap a casa.



Horaris
Caminada 3 hores
Dificultat: poca
Dia agradable, al començament una mica de boira, desprès el temps s’aclareix.
10.30 començament excursió
11.02 davant la masia, ja avançada l’excursió
12.49 camí de tornada, poc abans d’arribar a Cànoves.
13.30 arribada

Fauna i flora:
Fauna, poca cosa, alguna formiga, algun pardal i res més. De la flora destaquem els avellaners, que ens deixen una mica intrigats per la seva florida en unes formes en flors allargades que fa que pel moment no reconeixem els avellaners com a tal espècie. A més, naturalment el Castanyer d’en Cuch, que és la crème de la crème de l’excursió.

Nota històrico-cultural
El Castanyer Gros de la Baga d'en Cuch

Castanea sativa de la familia de les fagàcies i d'origen submediterrani oriental, el seu nom deriva probablement de la ciutat de Kastania a Tesalia o potser de la ciutat de Kastanis en el Ponto (Turquia asiàtica). En contra del que fa pensar per l'abundor, no és un arbre autòcton als Països Catalans, ja que fou introduït en l'època pre-romana.

Arbre corpulent de capçada frondosa que pot arribar a una alçària de 30 metres i viu alguns centenars d'anys. Les fulles són lanceolades i fortament dentades d'uns 20 cm, sense pèls i de color lluent. Tenen 15 parells de nervis aproximadament, rectes i paral·lels. són caduques. Floreixen en els mesos de juny a juliol amb flors masculines i femenines que donen per fruit la molt coneguda castanya que madura els mesos d'octubre i novembre. La fruita va recoberta d'un pelló eriçat d'espines rígides i punxants i acostuma a anar en grups de tres per pelló. El castanyer prefereix viure en terrenys flonjos, profunds, rics en matèria orgànica i no argilosos. Es multiplica per la llavor.

La fusta és molt preuada per la lleugeresa, la flexibilitat i la tenacitat, de gra molt fi, per la qual cosa és usada en ebenisteria, també per a cèrcols de bótes, etc... dels rebrots se n'obtenen les perxes, que són molt demanades a la indústria.

També ens dóna el taní, que és una substància astringent emprada en adoberia per la seva capacitat de convertir les pells dels animals en cuir.

Encara que en jardineria és força coneguda la terra de castanyer, no sempre té la genuïtat que n'indica el nom. Aquesta terra és àcida, rica en humus, no calcària i és el resultat de la descomposició de fusta i restes vegetals.
La major part dels castanyers a Catalunya els trobem a la província de Girona en 21.000 hectàrees, distribuïts per les Guilleries, la Garrotxa, l'Empordà, la Selva... també en podem trobar a la serra de Montsant i a les muntanyes de Prades.

La malaltia més greu que pateix el castanyer és la tinta produïda pel fong Phytopora cambibora, ha delmat les castanyedes europees i s'ha intentat la introducció de més resistents com la C. Crenata (japonesa) i la C. Molíssima (d'origen xinès).
Tenim aquí al nostre país castanyers monumentals com: el Castanyer Gros d'en Roters a Arbúcies; el Castanyer de les Nou Branques a Viladrau; el Castanyer del Pla de Sant Nicolau (Gironès); el Castanyer de Caselles (Santa Pau - Garrotxa). El conjunt de castanyers del Bosc d'Arola sobre Can Gat a Viladrau; el Castanyer de les Quinze Branques del Brull (Osona), etc... encara que l'arbre més rellevant i gruixut del país és, sens dubte, el Castanyer Gros de la Baga d'en Cuch (Cànoves- Vallès Oriental). El seu tronc té una circumferència de més de 14 metres, buidat de la soca formant un estatge de 4 metres quadrats. Aquest estatge té una obertura pel costat de tramuntana i una altra pel de migdia. Havia estat habitat per un carboner que hi tenia instal·lat un jaç, una taula, seients i fins i tot, aprofitant l'obertura natural que fa en l'interior d'un tronc superior, una llar de foc on encara és visible el sutge de la xemeneia.

Al mateix temps conserva una font baixant la margeda en direcció el torrent de Can Cuch, subsidiari aquest de la riera de Vallforners (a mitja hora). Fa poc, en una excursió social de la UES van puntejar dins del tronc d'aquest castanyer una sardana. Eren tres parelles agafades correctament.

Dit això, ja tenim prou informació sobre els castanyers i no cal embafar-nos amb tanta cultura.