Cèllecs

Dia 13.12.2007

Itinerari
Avui només som cinc o sis, segons com es miri i es compti, ja que em tingut durant unes hores un guia d’excepció, que ens ha portat a veure els pobladors més antics del Maresme.
Ens hem trobat a la gasolinera de Vilassar de Dalt a les 11.30 i hem fet un primer trajecte amb cotxe fins a la Roca d’en Toni o el dòlmen de can Boquet. Uns pedrots posats els uns sobre els altres, un monument funerari dels antics homes del paleolític de la comarca, del temps quan fer-se una casa o construir-se un nínxol no precisava del permís municipal.
Fem un recorregut històric pel Maresme. Temps era temps que el mar envaïa aquelles contrades i mitja dotzena d'homes i dones, eren un poble. Estem en terra de dimonis i ens corre un calfred per tota l’esquena. Era (i és) un territori endimoniat (la cabra és el seu símbol) i contra la cabra i el dimoni s’hi oposa la creu i així tot el territori està ple de creus, la de Montcabré, de Cabrera, Cabrils, Matacabres ... Marxem de pressa perquè no se’ns empelti alguna cosa dolenta.
Seguim fins a un mirador que hi ha a prop del dolmen. Es veu el Montseny, Montserrat, Granollers, Sant Mateu i molts altres punts. El dia es prou clar i la visió excel·lent.

Pugem al pic del Cèllecs on hi ha una antena i realment no hi ha cap vista, per la qual cosa ens decantem una mica més endavant fins al punt on es fa escalada en unes roques que presenten un pendent de 180º. Des de dalt no és massa espectacular (l’escalada), però és veu una bonica vista de la vall d'Orrius.
Continuem a fins a l’ermita de Sant Bartomeu, una ermita romànica petitona i una mica deixada. Des d’allí continuem fins a buscar els cotxes.

Pel camí cireres d’arboç, moltes, vermelles, grogues i fins i tot arboços en flor. Una passada.



Ha estat una excursió de manteniment físic, però molt agradable, pel Parc de la Serralada del Litoral.

Fi de festa
Dinem a Cals Frares (Vilassar-Argentona). Una vista formidable, fum de carn a la brasa, demanem arròs a la cassola i peus de porc, corder al forn o algun peix, postres i com el cafè no entra, anem a veure si ens conviden en alguna casa. Hem dinat bé per 10 euros! Fantàstic.
Ens instal·lem còmodament en una casa que ens ha obert les portes i davant de diverses ampolles de whisky, cognac de marca i algun licor estrany d’herbes suïsses, les llengües es van desinhibint. No hi ha límits per a cap tema i comencem pels més difícils. Tenim un expert en astronomia i, com no, comença el tema per les fases de la Lluna, la seva òrbita, el naixement de l’univers, el Big Bang i com estem a la Lluna, surt el nom de Shackleton, que com tots sabem (especialment des d’ara) és un cràter de la Lluna que va rebre el nom d’aquest gran descobridor (fracassat). Ens entretenim fullejant el llibre (els “sants”) de l’expedició Shackleton que ens ofereix l’amo de la casa. Sembla ser que era un individu que el 1915 se’n va anar d’excursió per l’Àrtic amb un barco (Endurance) i s’hi va passar una bona temporada (recomanable: veure exposició actual a les Drassanes juntament amb l’exposició dels “bodies”).
Seguim les primeres lliçons respecte a les revolucions/òrbites de la Lluna, la sinòdica, la tròpica, la sideral, la draconítica, ... i resulta que segons com es defineixi aquesta òrbita dura 27 dies 7 hores, 43 minuts i, uns quants segons, que varien d’acord amb la definició escollida.
Passem al moviment de rotació, al de translació, ... entre tant les ampolles es van buidant i les hipòtesis són cada vegada més agosarades, de si hi ha un Big Bang, que si n’hi ha un cada dia, que si l’univers s’expandeix ràpidament, com s’entenen els seus límits,... El sol d’hivern ens escalfa el cap, les ampolles es buiden més. Ara parlem de l’origen de la Lluna. Sembla que la Terra es fa fotre un gran hostión amb alguna cosa i se’n va desprendre un tros: la Lluna. Els materials sembla que són els mateixos de la Terra, per tant, si hi haguessin selenites segurament serien tan rucs com nosaltres.

Segueixen temes més polítics i també sobre el paper de la premsa. Alguna referència al triomf de la mediocritat i a la trivialitat dels opinadors, que gairebé sempre parlen d’oida sense ni haver-se molestat en llegir la informació d’origen. És el que deia aquell periodista americà (Abbott Joseph Liebling, de meitats del segle passat) que moltes vegades la gent confon el que diu la premsa amb notícies.

Ens posem deures. Cal llegir La història més bella del món, de Reeves, Rosnay i altres, un llibret petit i didàctic molt recomanable, editat ja fa uns anys però suposo que encara es pot trobar a les llibreries. Explica el naixement de l’univers, el naixement de la vida i el naixement de l’home. Ho fan uns científics en forma de diàleg, d’entrevista, però amb molta consistència i de forma pedagògica.

Com estem en temes elevats, també es recomana, pels que van per nota, llegir Hablemos de Dios, de Victòria Camps i Amèlia Valcárcel, Ed. Taurus 278 pàgines, 19 euros. En tot cas cal fer una lectura lenta, pausada, reflexiva, que resulta molt gratificant per aquells qui estan mínimament interessats en la matèria. Parla de Déu, de la secularització, de la moral, de la laïcitat, del mal i el bé, de la fe i la creença, del cristianisme. Per aquest segon llibre cal conèixer llengües, ja que està escrit en castellà.

Finalment es fa una prospectiva per les properes excursions, de la que ja se'ns enviarà propostes concretes.

Expedició a Casa Julio

22 novembre 2007

Els expedicionaris d’avui (6 en total) són gent tranquil·la. L’excursió ha començat i acabat en el mateix punt: Casa Julio, un restaurant petit i endreçat, on segurament cal demanar taula prèviament o et pots trobar en que no et poden atendre. Com veníem amb recomanació no ens ha calgut fer la reserva amb antelació, o bé algú l’ha fet abans per nosaltres.
Una altra qüestió a tenir en compte és que els aparcaments són escassos (fora de les conegudes i difícils zones verdes i blaves on costa trobar un forat).
La veritat és que tots havíem construït en el nostre imaginari el que podria ser una expedició d’aquest estil. L’acte (perquè realment va ser un acte, o una excursió intel·lectual) va començar puntualment a l’hora convocada (2 de la tarda) i va durar fins a ¾ de 5.

La recepció, per part dels amos de la casa, cordial. Perquè són persones afables i perquè ens va introduir a aquest restaurant un conegut nostre que també va ser present en aquest dia (el que no sabem és si això li proporciona alguna mamandurria conventual).
El maitre ens aconsella el que ja havíem decidit: arròs a banda, ja que és el plat de la casa. Unes tonteries per picar que pràcticament ho decideix el mateix amo i resoltes aquestes foteses anem al grà, al motiu pel qual ens hem reunit.

La trobada només (!) va produir idees i, per tant, avui no hi ha imatges ni mapes (de muntanya) de situació.
Sense perdre més temps ni espai, passarem doncs a relatar quines van ser aquestes idees que, complementàriament a una cosa sense importància (el tiberi) es van posar sobre la taula.

Des del sector convergent-astronòmic (val a dir que les idees polítiques -totes- sempre incorporen una dosi de esoterisme i màgia, el que encaixa perfectament amb la notícia que s’ha descobert un cometa que s’està desintegrant (res a veure amb la situació de la política i els polítics actuals) i expansionant al mateix temps a una velocitat inimaginable, de tal manera que aviat serà més gran que el nostre Sol. Això si, no cal patir amb aquesta expansió, perquè com es prou sabut pels comensals, per altra banda gent bastant saberuda, la cua del cometa, formada per partícules de gel de diversa dimensió, s’aniran fonent en poc temps i la temuda expansió no ens afectarà.

Entre tant aterren unes carxofes (del Prat) tallades finament i rossejades amb tota cura, i uns pèsols del Maresme passats per la paella amb uns resquills de pernil. Unes croquetes -una per cap- i vi del Penedès (Naveran) que s’acaben en un tres i no res.
Perdoneu per aquests detalls sense importància; continuo amb la narració.

Després ve el plat fort. Ara toca la Casa Gran de la Catalanitat i el Dret a Decidir. El discurs és correcte? L’estratègia és l’adequada? Comencen a desfilar les diverses teories particulars dels comensals. Els més informats donen dades i punts de vista a tenir en compte per arribar a les conclusions finals.
No hi ha acord sobre les qüestions plantejades. Hi ha qui opina que cal ser realista. Pretendre coses impossibles no és política, és una altra cosa. Il·lusionisme? Voluntarisme? Pura innocència? Demagògia? La política de “peix al cove” és una política realista. Així doncs en aquest context es podria pensar que el Dret a Decidir, possiblement no té altra final que la independència, una idea que segons el ponent no té futur ja que la població catalana (si tenim en compte la composició d’això que en diem població catalana: catalans de naixement, immigrants d’altres comunitats encara que portin molt temps residint a Catalunya, i darrerament els immigrants d’altres estats) difícilment aquesta població estaria d’acord amb la idea d’independència.
Hi ha qui pensa que tot això és cert, però les idees són les que són, fins que canvien i, encara que ara sigui una utopia, pot ser que dintre poc temps la cosa canviï i aquesta idea d’independència deixi de ser utòpica. Si això fos cert, seria interessant veure com evoluciona i enganxa aquesta idea. No la del “català emprenyat” sinó la del català que n’està fart de la prepotència de l’Estat que tenim, que n’està fart de tenir un estat que no ens protegeixi i que de forma permanent ens està tocant els collons.

Mentre s’expliquen totes aquestes coses, ha arribat una plàtera d’arròs a banda amb el seu corresponent all i oli, no molt fort, però suficientment gustós. Demanem una altra ampolla de vi, i les veus es van exaltant i les argumentacions són més apassionades.
L’arròs, no té les característiques ni donen la feinada de fer un arròs blanc, segons manen els cànons ortodoxes, però cal fer els honors que li corresponen. És gustós i abans de servir-lo el deuen haver posat uns minuts al forn, ja que el grà està solt, sec i ben cuit. Tot això incita, naturalment, a amanir-ho amb l’all i oli de la casa.
Minuts després ens arriba el peix que ha servit per fer el suquet o més tècnicament el brou de l’arròs. És una cassola caldosa amb rap, lluç i potser alguna altra bèstia que no hem identificat. Bo i suau. Tot queda sobre la taula per donar forces i seguir amb el tema que avui ens ocupa.

Entre mig de tot això sorgeix un nou punt de controvèrsia. Aquesta vegada només per especialistes. Vilassar de Dalt i Vilassar? Quina és la seva frontera? Hi ha algú que sigui barri d’algú? De rebot surten els fills il·lustres de Vilassar el que dóna peu i es torna a relligar amb el discurs del 20-N (de 2007 of course!).

Ens preocupa el lideratge dels polítics, o més ben dit, la seva absència de lideratge. Aquest lideratge és acceptat pel propi partit? Sorgeixen els “joves lleons” que pretenen segar l’herba sota els peus? S’ha desplaçat el fer país i creure amb un país, per l’única qüestió que preocupa als polítics -tenir el poder-?
No queda clar tot això i potser fruit d’aquesta confusió en surt una desviació cap a les pàgines roses i el programa televisiu de “Tinc una pregunta per vostè” amb l’actuació estel·lar del nostre actual President. Aquí no hi va haver discrepàncies: segur que aquest home deu tenir moltes virtuts, però, és tan avorrit!

Ens falta més vi. En demanem una altra ampolla que acaba per desembussar la llengua i comencen a sortir noms propis que queden dins el secret de les reunions d’aquesta mena, tot i que en algun “Post” ho podria publicar si l’ocasió ho mereix.

Arriben les postres: el gelat de llet merengada amb canyella, que és el postre de la casa, guanya per golejada. La magrana amb moscatell queda pels nostàlgics.
El rètol que tenen penjat al menjador (A les 5 tanquem el local) ens incita a acabar precipitadament la reunió.
Demanem el cafè i fins i tot algú demana un digestiu (tot i que ja hem dit que no calia, doncs l’all i oli no era gens fort). No fa al cas, però ens toca a 50 euros per càpita, una quantitat insignificant si la comparem amb el gaudi intel·lectual de la trobada. Però si ens referim a la qüestió material, també hem de dir que la relació qualitat preu ens sembla prou satisfactòria i la trobada ha sigut un èxit, amb un important inconvenient: no s’ha pogut formular conclusions, per la qual cosa se’n convocarà novament una altra per més endavant.
Fora d’aquest petit problema cal ressaltar que la conversa ha sigut absolutament civilitzada i tothom ha pogut dir la seva, amb bon humor i ironia. Per tant, tot plegat absolutament recomanable.

Turó de l'Home

Dia 8 de Novembre 2007


La ruta:
Des de Sant Celoni en direcció a Santa Fe del Montseny. Allí ens trobem tota la colla (avui som 6) i emprenem la pujada cap al Turó de l’Home.
El viatge en cotxe ha resultat força agradable. Un dia soleiat i lluminós. Els arbres estan en un punt de color molt bonic, però de seguida ens lamentem de la poca aigua que ha caigut en el Montseny. Això no obstant, algun revolt de la carretera t’incita a parar a fer fotos, tot i saben que mai la foto pot substituir l’original.



Desprès de Santa Fe i a cosa d'un quilòmetre hi ha el camí de sortida (la font de Passavets). El camí està molt ben marcat, un GR amb uns ferros de color verd que t’ho van indicant. Potser com a petita dificultat, les fulles dels faigs ens tapaven el camí, talment com si fons una catifa i de vegades havies d’anar en compte.
Dins l’expedició avui portem un membre de la wilderness society, que bàsicament es dediquen a netejar els boscos (altrament dit escombriaires). Total, que de tant en tant havies de fer veure que plegaves algun paper de terra (per cert, alguns excursionistes són bastant porcs i deixen deixalles per tot arreu). A final del dia havíem omplert una bona bossa de deixalles.
El camí de pujada és relativament suau i molt bonic. En aquest temps les fulles dels arbres són essencialment de color marró (de grogues n’hi ha poques), i en tot el camí l’arbre que predomina és el faig. Més amunt travessem un petit bosc d’avets, que dura poc, fins que ja deixem els arbres poc abans de fer el cim (1.706 metres). En determinats paratges fora del bosc abunden els brucs i ginebrons i les falgueres (totalment seques ara quan hi hem passat) i els esbarzers. La molsa totalment seca o molt seca (no arribarà pas pel mercat de Santa Llúcia). Per la carretera cireretes d'arboç i en el camí de Les Agudes alguns exemplar del fantàstic boix grèvol.
Ens entretenim una bona estona identificant (els que ho coneixen) els diferents indrets i muntanyes. La visibilitat és força bona.
Reposem forces perquè l’hora de dinar és encara llunyana. Surten, com no! Uns formidables carquinyolis, una espècie de coc ràpid, xocolata negra, tot fet a casa (a casa d’algú).
Tenir amics és bo i així hem entrat al refugi on el guardià i contemplador del temps meteorològic ens ha fet un cafetó que no té res a envejar al cafè turc, però ens l’hem pres molt a gust. Aquest nou amic (Miquel Turo) ens ha ensenyat algunes fotos esplèndides que ell ha fet i ens ha donat una adreça que val la pena entrar-hi (www.lacoctelera.com/miquelturo).
Amb tot això el temps ha anat passant, però encara no renunciem a fer Les Agudes (1.703 metres) que es veuen al mateix costat del Turó de l’Home. El tema és el temps horari, ja que el Fernando ens espera amb uns canelons acabats de gratinar a les 14.30.
Engeguem de nou per veure fins on podem arribar. El camí segueix la carena i ens acostem fins pràcticament el primer pic de Les Agudes, però el temps horari ens apresa i decidim que arribaríem massa tard a dinar. Per tant ens queda una excursió per un altre dia.
Intentem baixar directament des de les Agudes, però ens fem un petit embolic i finalment decidim tornar pel mateix camí.

Fi de festa:
Sap greu en la descripció d’una excursió haver de parlar de la manduca, però és que al Fernando no el vam trobar, però si en canvi algú va trobar un amic de l’Argentina -el José Luis- amb qui finalment tots vam fer confiança.
El lloc (hostal) és realment bonic, ara es de la cadena HUSA, i sembla ben a propòsit per una novela de la Aghata Christie, en la que al final hi ha algun assassinat.
Al menjador estaven sols, amb vistes a Les Agudes. Què recordem? Canelons, sobre els quals els experts van dictaminar que potser no eren excel·lents, però en canvi no va quedar ni una mica de beixamel. Bacallà, botifarra, ah! i el vi. Protos crianza. Postres i café al saló-biblioteca. Tot això va fer allargar la sobretaula i, com sempre, se la van carregar els pobres polítics que tot i fer el millor que saben (ben poca cosa) se la van carregar de valent. Són coses del Protos!
Quan finalment ens vam poder aixecar de les butaques els de Barcelona vam decidir que era millor prosseguir per la mateixa carretera en direcció a Tona i la veritat és que aquesta vegada la cosa no va sortir malament.



Horaris:
10.10 Sortida des de Passavets
11.25 sortim del bosc de faig
11.56 arribada al cim del Turó de l’Home
12.40 sortim en direcció a Les Agudes
13.10 albirem les Agudes a tocar la mà, però ho deixem per un altre dia
13.55 desprès d’entretenir-nos donant tombs pel bosc i per corriols, decidim que el millor és no deixis mai el camí per molt bona que sigui la drecera, i tornem pel camí d’anada.
14.47 arribem al punt de sortida
15.00 arribem al restaurant de Can Marçal, on ja perdem el rellotge i l'oremus i no sabem a quina hora vam sortir del Restaurant ni a quina hora hem arribat a casa.

Ens queda un bon record de la tardor al Montseny. Llàstima que les fotos no siguin com va ser la realitat.


COCA "Turó de l'Home"

Mesurar els ingredients amb el pot del iogurt buit.

Ingredients:

2 mesures de sucre
3 ous
3 mesures de farina
1 iogurt natural sense sucre
0,5 mesura d'oli
0,5 mesura d'anís
1 sobre de llevat "Royal" (barrejar amb la farina)
una mica de llimona ratllada

Preparació:

1. Al pot de la batedora, o el Turmix, poseu-hi els ous i el sucre. Bateu-ho una estoneta.
2. Incorporeu tots el altres ingredients. Barregeu-ho bé amb la batedora o el Turmix.
3. Unteu amb mantega, o unes gotes d'oli, un motlle rodó d'uns 22 cm. Posar una mica de farina i repartir per tots costats. Folrar el fons amb un paper.
4. Aboqueu-hi la pasta i entreu-lo al forn.

Forn elèctric: 180 ºC
Temps de cocció: uns 30/35 minuts

Una vegada desemmotllat i fred escampeu-hi per sobre el sucre en pols amb l'ajuda d'un colador fi.

Opcional: Guarnir amb pinyons abans d'entrar el forn.

Coll de la Marrana

Dia 18 d’octubre de 2007


Ruta:
Per carretera es tracta d’anar a Ripoll, Camprodon i Setcases. Des de Setcases hi ha nou qm fins a Vallter, encara que sembla un trajecte més llarg. Aparquem a l’últim revolt, al punt a on hi ha un rètol que marca l’inici del camí cap al Refugi d’Ulldeter. Ens trobem més o menys a les 10 i comencem a caminar 20 minuts desprès. Hem tingut un primer entrebanc: el refugi on havíem de dinar està tancat (desprès veurem que això va ser una feliç coincidència, doncs la manduca va millorar amb el canvi).
L’excursió consisteix en des de l’estació de Vallter (2000) pujar al refugi d’Ulldeter (2.200 m.) i desprès arribar-nos fins al Coll de la Marrana (2.515). Ei! són 515 metres d'alçada...

Avui hem arreplegat 7 excursionistes (no està mal). Hi ha un camí GR-11 força ben assenyalat amb les marques blanques i vermelles que puja per la vall seguint el curs del Ter (un rierol encara petitó i miserable però prou bonic). El camí passa per mig del bosc de pins i fins ni tot hem de travessar un pont de troncs (aventura, risc,...). Al cap d’uns 30 minuts de pujada arribem al refugi d’Ulldeter, que com ja ens havien avisat a Vallter està tancat. Els documentalistes de l’excursió ens informen que aquest refugi (el que hi havia abans) va ser el primer refugi de tota la península ibèrica (data del 1909), tenia formes noucentistes i era un símbol d’admiració per a tots els muntanyencs i amants de l’arquitectura.
Per altra banda aquest sembla ser el punt de naixença del riu Ter.
Recuperem forces i continuem per camí assenyalat, de moment bastant fàcil i sense massa pendent, fins i tot segueix per una sèrie de prats que van pujant fins al peu del coll de la Marrana. Ens creuem amb uns excursionistes que baixen bastant depressa que ens diuen que el coll és practicable (a la sortida uns excursionistes ens havien dit que la neu glaçada no permetia pujar sense grampons). A més d’aquestes tonteries de quant falta per arribar i si el camí és practicable, ens informen que a Setcases, per dinar, cal anar a Restaurant Tiranda.
Veiem els primers isards, una mica lluny, però que no fugen.
Comencem l’ascensió del Coll que com està a la zona obaga està la neu (poca) bastant glaçada, però per nosaltres això no és problema.
A un company li agafa una pàjara i el deixem abandonat al mig de la muntanya esperant que a la tornada ja el recollirem.
Seguim amb l’ascensió fins arribar a dalt del coll. El dèficit d’oxigen fa que algú proposi arribar-nos fins a Bastiments (una muntanya mítica dels Pirineus, que sembla estar al costat mateix, tot i que encara falten gairebé 500 metres -2.881 m-. Finalment, en una atac de seny decidim deixar-ho per un altre dia). Ens entretenim comentant el Pic del gra de Fajol (2709 m.). El tema és la muntanya i el sentit etimològic d’aquests noms. Què és un gra de fajol? La Wiquipèdia parla de blat negre, blat cairut (Fagopyrum esculentum) és una planta de la família de les poligonàcies. No es tracta des del punt botànic d'un autèntic cereal (no és pas una gramínia), però se'n fa el mateix ús. I de la Marrana què? Doncs els Marrans són els jueus espanyols i portuguesos convertits per força al catolicisme a finals del segle XV; el mot que prové de l’àrab mahram , vol dir prohibit. I això té alguna cosa a veure amb el coll de la Marrana? Doncs no ho sé, però tot això hi queda bé.

Des del coll la vista és formidable. El dia és prou clar i la vista bonica, d’un costat i de l’altra. Teòricament hauríem de veure el Canigó (que si és veu). Recreem la vista una bona estona i ens interessem pel company de la pàjara que resulta que està prenent el sol al davant del refugi. Ja més tranquils emprenem el camí de tornada. La baixada és més ràpida i poc abans d’arribar al refugi tornem a veure isards, aquesta vegada ben a prop que fins i tot s’hi posen bé perquè els fem una foto.
Passem pel refugi i avall que fa baixada, fins als cotxes.
Ens canviem les botes i cap a can Tiranda on ens van donar un bon dinar a un cost relativament assequible. El que tenen memòria històrica es recorden que el vi de la casa era ben bo i fins i tot recorden el primer i segon plat.

Ens acomiadem i cadascú a casa seva, doncs la tornada serà dura (les caravanes a l’entrada de Barcelona són fatals).



Horaris:
10.25 sortida de l’estació de Vallter
11.00 refugi d’Ulldeter
12.00 pujada pel coll de la Marrana
12.07 arribada a dalt del coll
12.30 emprenem la tornada
13.15 arribem al refugi
13.40 arribada al punt de sortida

Vall Fosca

Dies 12 i 13 de setembre de 2007


La ruta
Desprès d’unes vacances estiuenques els golden workers (com ha batejat un dels participants, en espera d’una denominació millor), reemprenen les seves activitats.
La proposta és atractiva: alta muntanya sense esforç, i estrenem una nova fòrmula, l’excursió de dos dies. Presenta algun inconvenient, cal fer nit fora de casa, dels nostre llit estimat i el viatge és un pel llarg, però, com veurem al final, la cosa s’ho val.
El dimecres dia 12 sortim sobre les 5 de la tarda en direcció a la Pobla de Segur i des d’allí entrem a la Vall Fosca.
Una vall llarga i bonica que ens porta al nostre lloc de destinació: l’Hotel Montseny a Espui. La vall està en plena activitat febril, constructora i destructora. És l’especulació, estúpids! els va dir algun promotor immobiliari i es va posar a fer obres. Aparcaments, noves cases, pistes d’esquí, que no falti de res... Ara està tot una mica potes enlaire, però segurament (no està clar) la gent de la comarca finalment se’n veuran beneficiats.
El nostre sherpa ens porta a l’Hotel Montseny, un hotel modest però molt ben acondicionat, habitacions àmplies i comfortables, bon jalar (ei! 3 plats!) i millor preu (la pensió completa d’un dia ens va costar uns 65 euros).

Tota la setmana els de TV3 ens havien amenaçat amb un temps poc propici, amb pluges a dojo, però nosaltres no en vam fer ni cas, i ens va sortir prou bé.

L’excursió
L’endemà al matí, desprès d’esmorzar a l’hotel sortim per agafar el telefèric, que surt una mica més amunt de Espui, concretament a la presa de Sallente que es va fer per reciclar l’aigua que durant el dia baixa de l’estany Gento i produeix l’electricitat en les seves turbines i per la nit, la mateixa energia (i la de la central de Vandellòs) que no s’aprofita s’utilitza per reciclar (remuntar) l’aigua altra vegada cap l’estany Gento, o així ens va semblar entendre-ho. Sembla que encara avui és una obra prou important i engyinyosa més tenint en compte que procedeix de començaments del SXX (1912).
A les 9 del matí puntualment, surt el telefèric que ens porta fins l’estany Gento (deu pujar uns 384 metres, segons els càlculs fets pel nostre expert, en que cada segon puja mig metre).

El dia es presenta dubtós, poc clar i una mica fresquet, però de fred res. Ningú es fa enrere i de seguida agafem un caminet que hi ha a l’esquerra d’on arriba el telefèric camí cap a l’estany Tort. El camí està ben marcat i no hi ha risc de perdre’s a no ser que badis. Anem pujant d’una manera civilitzada. No hi ha ocasió de entretenir-se en gaires coses. Les muntanyes són pelades, plenes de roques que s’estimben o s’han estimbat fa anys o dècades. Arribem a un punt on el camí es creua i es confon amb una via de tren (de 60 cm d’amplada) dels que es van construir quan les obres d’Estany Gento i totes les preses del conjunt, durant tot el SXX.
Veiem la cua de l’estany Tort, ens entretenim una mica i continuem en direcció cap al refugi (retrocedint lleugerament). Es posa a ploure. Moments de desconcert. Segueix plovent i cadascú es tapa com pot, però la cosa no dura gaire i ben aviat comença a clarejar i a sortir el sol.
Arribem al Refugi de Colomina, on prenem un cafè amb un gust una mica estrany. Ens entretenim una mica contemplant el paisatge i retornem cap a estany Gento per agafar el telefèric de tornada.

Voliem fer colla amb uns amics de toda la vida (que vam comnèixer al telefèric) per veure el museu de la central elèctrica a Espui, però resulta que no és possible (avui l’obrien a les 11 i prou). Un altre dia serà.


Horaris
9.15 Telefèric des de la presa Sallente (1770 m)
9.30 Arribada a l’estany Gento (2154 m)
9.45 estany Tort
10.30 estany de Colomina i refugi (2.410 m)
12.17 retorn a estany Gento
13.00 Telefèric des de l’estany Gento
13.15 arribada a la presa Sallente

Matagalls

Dia 14 de Juny de 2007

La Ruta
La proposta per avui és anar des de Sant Marçal al Matagalls. Avui som cinc els intrèpids excursionistes. El punt de partida és Sant Marçal i concretament un parking que hi ha després de l’Hostal que hi ha a peu de carretera.
Un desnivells de 607 m. (des de 1090 a 1697)
No hem fet la ruta potser més coneguda i curta que surt des de Coll Formic, ja que no hi ha ni un sol arbre i es presuposa que la soleiada ens podria deixar ko. Hem vingut des de Sant Celoni, travessant el poble en direcció a Santa Fé del Montseny. Continuem fins a Sant Marçal.
Comencem a caminar a les 10,11. El camí arranca des de l’aparcament i la Taula dels Tres Bisbes. El camí està molt marcat (fressat que diuen els experts), de seguida s’estreny i comença a enfilar-se ja en mig d’un bosc de faig bonic i espès que ens dóna confort i ens protegeix del sol.
Aquests primers metres ens fan bufar força, però ningú es queda enrere. Arribem al faig sense nom, però que es fa veure sobre els altres. Parem, foto, ens refem i ... amunt! Ara no fa tanta pujada.
Arribem a un pla que s’obre en mig del bosc. Flors grogues per tot arreu. Potser és diu Prat Pregon (o coll Pregon), on de cop i volta apareixen quatre gossos aparentment sense amo, cosa que no era certa, ja que darrera d’ells una noia baixava corrents pel camí.
En tot cas cal remarcar que tot el camí està fitat, possiblement per la Diputació, i no ets pots perdre de cap manera.
Una mica més i arribem al collet de l’Home Mort on se surt definitivament del bosc i s’albira, encara lluny, la Creu de Matagalls.
Hem fet el cim! (sembla ser que el Turó de l’Home és una mica més alt). Ens acostem a Mossèn Cinto, espiritualment

La Creu de Catalunya

Catalans tots de genollons en terra
Mireu aquí lo signe de la creu
Com de la Pàtria en la més alta serra
Aixampla avui los braços
Per acostar-la amb ... fills a Déu
Eixampla més les branques gegantines
Amb les ales sopluja els catalans
L’espanyola niuada i les veïnes
Abriga a tots los homes
A tots la Creu de Crist ens fa Germans

Però també a un altre mossèn (quin nom no recordo) que el 1904 va fer el trajecte (a peu) des del Matagalls a Montserrat, inaugurant una de les excursions emblemàtiques que encara perduren avui en els nostres temps.

I sabeu que fem! Doncs menjar-nos els carquinyolis de la Carme. Contemplem el paisatge, Montserrat, la resta dels pics del Montseny, els pobles al peu de la muntanya, Espinelves, Viladrau, i altres. Deu minuts de descans i contemplació i, per avall. Refem el camí encara que descobrim altres coses que d’anada no havíem vist. Més flors, mér arbres, algun bolet estrany.
En una hora i poc més, tornem al lloc de partida.

Ara cal procurar per la manduca. El nostre sherpa ja se’n ha ocupat. Tenim taula reservada al Restaurant Mas de la Rovira d’Avall (Espinelves). Hem fet el menú i ha anat força bé. Tothom satisfet i gairebé ens hem acomiada fins desprès de l’estiu.

Horaris
10.11 inici ascensió
10.56 faig monumental
10.43 Pla del parany (1380)
11.05 Collet de l’Home Mort
11.21 Creu de Matagalls
11.30 inici descens
13.34 arribada a Sant Marçal

Montserrat

Dia 10 de maig de 2007

Havíem previst fer l’excursió a Sant Jeroni, de tornada dinar i desprès fer la visita al Monestir de Montserrat (la Biblioteca, amb més de 300.000 volums, el claustre gòtic de Puig i Cadafalch, els jardins dels monjos que estan darrera la abadia, i val la pena veure la sala capitular, que és com el parlament del monestir, on es reuneixen els monjos per fer les seves reunions i les votacions de les decisions importants). La darrera part, la visita al Monestir, per circumstàncies alienes a l’organització, no va poder-se dur a terme i queda pendent per una nova ocasió.
Això no obstant l’excursió va ser un èxit, de participants (set en total, més dos que es van afegir a l’hora de dinar) i de la pròpia excursió, que va ser molt bonica.

La ruta:
El punt de trobada va ser a l’estació del cremallera de Monistrol, per pujar fins al monestir. Des d’allí agafaríem el funicular per pujar a Sant Joan.
En aquest punt comença veritablement l’excursió o caminada en direcció a Sant Jeroni. Es tracta d’un camí que planeja totalment, menys al final, poc abans d’arribar a Sant Jeroni que hi han uns quants esglaons.
A les 11 en punt ja estem caminant. El camí planeja i passa a través d’unes roques molt boniques. A l'esquerra Els Barrets o el Gorro, a la dreta La Panxuda o el Bisbe, més enllà el Cavall Bernat i altres noms que no ens han quedat a la memòria. El trajecte és prou entretingut i hi ha vegetació abundant. Per les roques veus els escaladors que gaudeixen amb la possibilitat de visionar el cel des de més a prop, a la vegada que augmenta la possibilitat de que el vegin de forma immediata. Passem davant l'ermita de Sant Jeroni, res de l'altre món. Continuem fins al darrer tram en que cal pujar força escales.
Sant Jeroni és el punt més alt de Montserrat, amb una vista esplèndida. El dia és prou clar i podem fer les fotos oportunes. Ho gravem a la retina i desprès emprenem la tornada.
En arribar al trencall on hi ha el camí que porta directament a Montserrat ens plantegem, i perquè no, la baixada per les escales? De baixada no podem pas patir massa. Tornem doncs per la Vall de Santa Maria, amb un paisatge més o menys com el d’anada, però que vam veure només alguns instants (havies de fixar la vista al terra per no patir algun despiste) Si, si... algú va comptar els graons i em sembla que va dir que n’hi havia més de mil (he extraviat els correus que en parlaven, si algú els guarda podríem incorporar aquesta dada). Finalment, exhaurits i amb les turmells dolorits per tant graó i tanta baixada, arribem a Montserrat.



Horaris:
10.20 agafem el cremallera
10.50 estem a Sant Joan
12.30 arribem a Sant Jeroni
14.15 arribem a Montserrat

Fi de festa:
Dinar al Restaurant Cisneros, possiblement el millor de Montserrat, però que no hi pots dinar a no ser que hagis fet la reserva de taula (cosa que nosaltres havíem fet). Poc a dir del tiberi (la veritat és que al escriure aquestes notes ja no ens recordem del que vam menjar). Vam tornar sense problemes (amb el cremallera) i desprès cadascú amb el seu cotxe cap a casa a recuperar-nos els turmells i genolls per la llarga baixada.

Castell de Montsoriu

Dia 19 d'abril de 2007

Potser això de que pugem dues vegades seguides a un castell (la darrera vam anar al Castell de Burriac) pot donar la sensació de falta d’imaginació, però no és ben bé el cas. Avui només tres excursionistes.

La ruta
Agafem l’autopista que va de Barcelona a Girona i sortim a la sortida de Sant Celoni en direcció cap a Hostalric. Un cop sobrepassada la desviació cap a Gualba i, a l’alçada de Riells-Viabrea, agafem la carretera que va cap a Breda. Aleshores seguim cap a Arbúcies. Uns dos quilòmetres passat Breda hi ha una desviació a mà esquerra cap a la Urbanització de Fogueres de Montsoriu. Cal agafar aquesta desviació i aparcar el cotxe allí on es pugui a uns 50 metres. A mà dreta comença una pista de terra cap a l’escola de natura de can Messeguer (Si s’arriba al Coll de n’Orri sense haver vist aquesta desviació això és un senyal que cal anar a l’oculista). Ens trobem doncs a les 10 en aquest punt de la desviació cap a la Urbanització de Fogueres de Montsoriu.

L’excursió no ha estat un èxit de concurrència, però en canvi hem tingut molt bon dia.
Ara ja podem explicar que el Castell de Monsoriu és un castellot (el mot és copyright d’en J. F.) de dimensions considerables, i des d’allà dalt és veu una vista impressionant del contrafort oriental del massís del Montseny.
el camí fa una mica de pujada, no molta, però no planeja, sobretot al final. Hi ha un desnivell aproximat d’uns 400 metres, i podem tardar d’una hora a mitja a dues hores a pas lent. Aquest castell, si és que no hi heu estat, l’heu vist cinquanta mil vegades quan aneu de Barcelona a Girona. Queda a mà esquerra un cop sobrepassat el massís del Montseny.

Fi de festes:
A l’hora de dinar hem acordat explicar, pels que no heu pogut venir, que hem menjat un arroç negre amb allioli i hem begut un vi blanc de la Casa Torres al Restaurant Can Pijaume que estaven deliciosos (restaurant abans d’arribar a Breda venint de Sant Celoni). Es una casa de camp rústica habilitada com a restaurant que està decorada amb els peus. A l’entrada hi ha una banyera de marbre pel marisc que quan la veus et cau l’ànima als peus.


El Castell - Dades històriques.
L'ocupació ibèrica de Montsoriu.Es té coneixement de l'ocupació del turó de Montsoriu des d'època ibèrica, encara que l'aparició d'una destral polimentada en el mateix turó podria fer recuperar l'ocupació fins al neolític. En època ibèrica es trobava en funcionament un assentament en la part més enlairada del turó, prop de l'actual Torre de l'Homenatge. La datació d'aquesta ocupació es situa a l'entorn del segle IV-III abans de Crist.Montsoriu en els segles X i XI. L'origen del castell.Any 923: en l'Acta de Consagració de l'església parroquial d'Arbúcies apareix el topònim Montsoriu com a delimitació d'uns masos que s'havien cedit a la parròquia. En cap cas és menciona l'existència d'un castell dalt del turó.
Any 1002: referència documental d'un lloc anomenat Montsoriu: "locum que dicunt Monte Suriz, uel in eius apendicio siva infra eius terminis". Es tracta d'una donació de terres que féu un personatge anomenat Giscafred al monestir de Sant Cugat del Vallès. En aquest document no es diu explícitament que hi hagi un castell, però sí que s'esmenta el terme o apèndix de Montsoriu, cosa que es podria molt bé relacionar amb l'existència d'un castell termenat. Aquesta seria, doncs, la primera referència històrica que fins ara s'ha trobat de l'existència del castell de Montsoriu. Any 1011: menció indirecta de l'existència del castell de Montsoriu, quan trobem esmentat Amat de Montsoriu. En aquest any aquest personatge participa en un Consell Comtal, i afegeix al seu nom el de "senyor de Montsoriu", probablement la seva possessió més important i on hi deuria tenir la seva residència. Aquest Amat de Montsoriu es titula el 1016 com Amat de Girona, i el 1019 apareix com a vescomte de Girona.Any 1033: Ermessenda, filla d'Amat de Montsoriu, es casa amb Guerau de Cabrera. Aquest matrimoni serà el fundador, el 1038, del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, el qual es convertirà en el centre espiritual del vescomtat. Des d'aleshores la història del castell de Montsoriu i de les viles i llocs que formen el vescomtat de Cabrera-Girona aniran estretament lligades a la història de la família Cabrera.Any 1053: primera notícia històrica de l'existència d'un castell. En una donació d'un alou s'esmenta que "limita per orient amb el castell anomenat Soriu". Tot i això, les restes arquitectòniques de la Torre de l'Homenatge i de la capella preromànica situada al seu costat permeten situar la construcció del castell primitiu a finals del segle X o a principis de l'XI. Aquest desajustament cronològic s'explica per la manca de documentació, cosa que no vol dir que el castell no existís ja al segle X, tal i com certifica l'arqueologia.
L'esplendor de l'etapa romànica. Els segles XII i XIIILa família Cabrera ha anat guanyant importància en el context político-social del país, eixamplant, en paral·lel, les seves possessions territorials. Centrant-nos en l'entorn del Montseny, han assimilat al seu patrimoni les possessions dels senyors del castell de les Agudes-Miravalls.Va ser Guerau III Ponç (1145-1180) qui va canviar el títol de vescomte de Girona pel de vescomte de Cabrera, títol que d'ara en endavant serà utilitzat per tots els seus descendents. Aquest noble ha estat identificat com el trobador Guerau de Cabrera, qui va escriure poesia trobadoresca en llengua provençal.No tenim moltes notícies històriques d'aquesta època, però sí que sabem per la recerca arqueològica que el castell es va convertint en un fidel reflex de la importància creixent que va adquirint la família Cabrera. Entre finals del segle XII i principis del segle XIII s'inicien unes importants obres de remodelació del primitiu castell roquer, així com també comencen les obres de construcció del segon recinte del castell, on s'hi farà un gran pati central i una capella romànica.Any 1191: el comte-rei Alfons I el Cast va fer estada en el castell de Montsoriu.En aquesta època, a més del vescomtes, en el castell de Montsoriu hi vivien una família de castlans (persones de rang inferior als vescomtes que eren qui s'encarregaven de la guarda i defensa del castell). El càrrec de castlà el nomenava el senyor del castell, i li podia confiar el castell de forma temporal o permanentment. Ara bé, el domini útil del castell sempre se'l reservava el senyor.En aquest sentit, sabem de Guillem de Montsoriu, qui entre el 1230 i el 1240 va participar en les conquestes de Mallorca, Menorca i València que va encapçalar Jaume I, aconseguint una important quantitat de riquesa. Igualment, Ponç de Montsoriu, cavaller, prengué part en la conquesta de València.Però la dada històrica més important d'aquest segle XIII ens la proporciona el cronista reial Bernat Desclot. El cronista reial, en referir-se a l'atac que el rei francès Felip l'Ardit va emprendre contra el comte-rei català Pere II el Gran el 1285, enumera i comenta les diferents fortaleses que romanen sota poder català, i diu això del castell de Montsoriu: "E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món e és del comte d'Empúries" La gran etapa gòtica. Al llarg del segle XIV el castell de Montsoriu esdevindrà el palau gòtic residencial dels vescomtes de Cabrera, una de les famílies més importants del Principat. S'ha calculat que en el conjunt dels dominis dels Cabrera pels volts del 1360 hi habitaven una mica més de 20.000 persones (la resta de senyors del país, de mitjana, tenien la meitat de súbdits).El 1356 el rei Pere III, per premiar la fidelitat de Bernat II i del seu fill, crearà al seu favor el comtat d'Osona. Així, les possesions dels Cabrera s'estenien des de la Vall d'en Bas i el Cabrerès fins al mar (des de Pineda fins a Blanes), i des de d'Anglès i Vidreres (per llevant), fins a Gurb, Tona, el Brull, Fogars de Monclús i el castell de Montnegre (per ponent).

Castell de Burriac

Dia 8 de març de 2007


Aquest mes l’ excursió ha estat per la serralada del litoral fins al Castell de Burriac. De moment es l’ excursió mes nombrosa. En total set caminant i vuit dinant!


Ruta:
Ens trobem a les 10 del matí a la benzinera de Cabrils. Des de la benzinera en cotxe vam pujar per una pista asfaltada fins a dalt de la carena. Vam començar a caminar tot passant per uns corriols que només coneixen els senglars i els caçadors de senglars fins arribar al peu de Burriac . Les vistes des de el castell son fantàstiques. El dia ens va acompanyar! Al arribar a dalt del castell vàrem trobar-nos amb alumnes de un Institut que també feien aquesta excursió. Interessant remarcar que no es necessari que el Govern introdueixi la tercera hora de llengua castellana doncs la majoria per no dir la totalitat dels alumnes parlaven entre ells en castellà. Al cap d’ una estona va arribar un grup bastant nombrós de jubilats del país i aquest si que tots parlaven en català. La Carme els hi va oferir carquinyolis dels seus i em sembla que encara es llepen el dits !
Desprès vam anar fins el Coll dels Cirers on hi ha una torre de guaita per vigilar els boscos i d’allí cap a buscar els cotxes per anar a dinar a Cabrils



Horaris:
Sortida des de la carena del litoral : 10:15
Arribada al castell de Burriac: 11:45
Sortida del castell per anar al Coll de Cirers: 12:00
Arribada al coll de Cirers: 13:30



El fi de festes:
El Josep Maria tenia la taula reservada al Restaurant Ca L’ Estrany de Cabrils. Ens posarem en una taula rodona al primer pis. Tal i com estava previst a l'hora de dinar vam augmentar el nombre d'excursionistes (els que no havien vingut per motius de feina).
Vam començar seguint un suggeriment d’en Xavier amb una copa de cava com aperitiu i tot seguit vam decidir que el menú ens agradava i ens vam dedicar als pèsols del Maresme de primer i sípia estofada amb patates de segon. El dinar va transcorre com sempre amb una conversa variada i agradable, criticant a tort i dret, cicumstància per la qual molts de nosaltres pensem que és millor anar a l'excursió que no pas quedar-se a casa. Per cert el restaurant molt bé. A la sala del costat hi havia un dinar de una vintena de senyores que celebraven el dia de la dona treballadora, però com erem pocs, no vam poder fer ball al final del dinar.

Desprès de dinar En Josep Maria ens va ensenyar, al costat mateix del Restaurant, una casa que ha dissenyat el seu fill que és arquitecte. Es tracta d’ una casa molt moderna i molt ben estructurada. En aquest punt En Joan i En Xavier ens van deixar ja que tenien altres compromisos i la resta vàrem anar a visitar les instal·lacions de la Carme a Vilassar de Mar. Moltes gràcies pels rams de liliums.


Història del Castell de Burriac:

El Castell de Burriac vist des de Cabrera. El Castell de Burriac és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, situat a 401 metres sobre el nivell del mar entre les poblacions de Mataró, Argentona i Cabrera de Mar.
El castell va ser construït sobre una torra de defensa anterior; la primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.
Entre els segles XII i XIII van ser construides la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella.
Va ser de propietat de la família dels Santvicenç en un principi (s'havia dit Castell de Sant Vicenç fins el 1313) i a partir del segle XIV de la família Bosc.
Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Actualment, pertany a l'ajuntament de Cabrera de Mar.

Sant Llorenç del Munt

Data: 8 de Febrer de 2007


Introducció:
Desprès de la bonica excursió del mes passat a Sant Segimon i recollint una suggeriment d’un de la colla vam decidir anar a visitar el Monestir de Sant Llorenç del Munt.


Ruta:
Ens trobem al Coll d’Estenalles a les 10 del mati on aparquem els cotxes i comencem a caminar arribant al Monestir de Sant Llorenç del Munt al cap de 2 hores i 15 minuts un quart d’ hora menys del previst.
És una excursió llarga però molt agradable . L’ itinerari que està senyalitzat per fites de ferro ofereix una combinació de ambients rocosos amb unes boniques panoràmiques

El Monestir es troba a dalt d’ un turó escarpat des d’ on hi ha una vista magnifica . El dia no va ésser massa clar i a la tarda vam trobar pluja.



Horaris:
Sortida del Coll d’ Estenalles: 10.00
Arribada Sant Llorenç del Munt: 12:15
Sortida Sant Llorenç del Munt: 14:45
Arribada Coll d’ Estenalles: 16:45
A partir d’aquí, cada un va anar cap a casa seva.











El fi de festes:

Tal i com estava planificat ens vam quedar a dinar al restaurant que hi ha al costat del Monestir. Ens posarem en una taula a prop de la vidriera des d’ on vàrem poder veure el paisatge i veure com al final del nostre àpat començava a plovisquejar. Al arribar només hi havia una altre taula ocupada i al acabar hi havien dues taules amb una sola persona a cada una. Es curiós el veure com els aliments els han de pujar amb burros o mules? (veure foto). El restaurant és senzill amb cuina casolana. La noia que ens va servir es veia força eixerida. Curiosament tots vam menjar el mateix: botifarra a la brasa.

El dinar va transcorre com era d’esperar menjant i bevent (aquest cop amb porró de vi negre) amb una conversa variada i com sempre molt agradable.

Història de Sant Llorenç:
Segles enrera, a l'inici dels temps històrics, tota la muntanya de Sant Llorenç al menys el sector de la Mola - Montcau, pertanyia al castell de Terrassa. Són molts els documents dels segles X i XI que ens diuen que el terme de Lacera o Lacaria (959), més tard conegut per terme de Sant Llorenç Savall, el de Castellare (971) i el de Mata de Pera (980) pertanyíen al terme de Terrassa o és igual eren in termines Terracia o in terminio Terracia .

El mateix es pot dir del monestir de Sant Llorenç, que tots els vells documents diuen que era del terme de Terrassa, en especial el document del 1013 pel qual l'abat de Sant Cugat Guitard permuta amb els comtes Ramon Borrell i Ermessenda el monestir de Sant Llorenç per diner i terres a Vilamilanys.
Avui dia la muntanya de Sant Llorenç fa com de gran fita dels municipis de Matadepera, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Mura i Vacarisses, però tot el cimal de la Mola, amb el monestir i amb Can Pobla, fins als Òbits, pertany a Matadepera,
El monestir, d’ estil romànic es distingeix per la seva austeritat arquitectònica. Consagrat a Sant Llorenç al segle XI

L’ església de Sant Llorenç, presenta una gran unitat de construcció i es poden distingir bé les obres adherides, tals com el campanar de forma escalonada i fins les restes de murs més antics trobats en l’absis.
L’església està construïda amb pedra de la mateixa muntanya, una part d’arenosa roja eocènica i l’altre de petits carreus rùsticament desbastats. En tot l’edifici no hi ha més que la llinda del portal major que es distingeix per les seves dimensions.
El cimbori es troba excepcionalment al centre de la construcció. Era comú , durant el segle XI, fer les esglésies solament d’una vintena de metres de llarg, com aquesta de Sant Llorenç.. La porta exterior és senzillíssima
Segons Rogent, hi ha indicis a Sant Llorenç, de les pintures policromes, que solien omplir els absis i les naus d’aquelles construccions.
També es conserven en els claustres o pas del migdia del Monestir, uns sarcòfags adossats a les parets de l’església, amb unes inscripcions.